Miquel Ferrà i Martorell02/04/04 0:00
TW
0

Els papers dels arxius ens presenten a la Mallorca dels segles XIV i XV l'existència d'esclaus domèstics de les més diverses procedències. Un d'aquests ens crida particularment l'atenció. Es tracta d'un tal Jordi, de raça obscura, «nativus partium Indiarum» o natural, com és de suposar, de les Índies orientals, ja que les occidentals encara no havien estat descobertes. Cristianitzats de bon grat o per força, aquella pobra gent era mà d'obra econòmica tant a Ciutat com a la Part Forana. Captius de quasi totes les nacions de l'època que anaven pels nostres carrers i places, aclimatats d'alguna manera a la població autòctona. Hi havia, i es troben perfectament documentats, esclaus albanesos, búlgars, canaris, circassians, eslaus, grecs, guineans, russos, sards, tàrtars, turcs i moros. Els esclaus sarraïns, documentats des del 1242, procedien de les següents zones geogràfiques: Granada, Còrdova, Algesires, Alcoi, Bugia, Alger, Tunis, Ceuta, València, Oriola, Alacant, Peníscola, Cadis, Cartagena, Lorca, Múrcia i Sevilla. Les estadístiques més ajustades a la realitat ens parlarien d'uns quatre mil dos-cents esclaus, el doble d'homes que de dones. És evident que la convivència entre la gent lliure i la gent captiva havia d'esser ben problemàtica i donaria lloc a una autèntica crònica negra, de vegades per crims de gelosia a causa de les diferents relacions sexuals i dels seus abusos, d'altres per qüestions econòmiques o de rivalitat. Així, per exemple, l'esclau del templer fra Pere de Monteolivo assassinava un altre captiu batiat. Un altre cas era la baralla a cops de ganivet en una possessió de la contrada de Campanet entre els esclaus de Francesc Llull, de la qual en resultaren alguns de ferits, i un tal Salvat, mort. Un altre esclau que havia mort el seu amo a cops de maça era castigat pel veguer forà Berenguer de Santa Cília a esser corregut a fuetades per tota la vila de Pollença, després atenallat o que li fossin arrabassats trossos de carn amb tenalles i, finalment, a morir penjat al lloc dit de les Forques.

La pena més freqüent era la de les fuetades en públic i, així, llegim que un tal Bernat, el 1335, era obligat a córrer per l'esmentada vila de Pollença, amb so de trompeta, sota una pluja d'assots i llavors, enmig de la plaça Major, a cinquanta fuetades més.

Un altre esclau, Jacobo, era castigat a dur cadenes per haver tingut relacions sexuals amb una sarraïna. Els amos cristians, en canvi, podien fer, en aquest sentit, tot el que els venia de gust i reimplantaven d'aquesta manera el regne de la hipocresia. Tanmateix no sembla que els moros lliures o alliberats, residents a Mallorca, batiats o sense batiar, causassin grans problemes a les autoritats illenques, al contrari d'altres ètnies, com els tàrtars o els turcs.