Voltaire a París (1735)

Miquel Ferrà i Martorell31/03/04 0:00

Després d'un exili a Cirey, on compon la tragèdia Alzire i els primers cants de La Pucelle, òpera bufa sobre Joana d'Arc, el poeta i prosador francès Voltaire (París, 1694-1778), és autoritzat pel rei a tornar a la capital francesa. Voltaire, esperit agosarat i curiós, visità Anglaterra i Prússia, on faria gran amistat amb Frederic II. Llavors, passaria la major part de la seva vida a Ferney, prop del llac de Ginebra, realitzant la producció literària més considerable i diversa que es pugui imaginar. Cultivà tots els gèneres i en tots els gèneres es distingí. Una autèntica lliçó per a tots aquells escriptors «vagos» i curts d'idees que diuen que una bona retxa val més que tota la feina d'un autor prolífic. I què han de dir els pobres impotents? Escriví tragèdia, la història, el conte, la crítica, l'epopeia, la novel·la, la filosofia, la poesia... «Aquest retorn a París té per condició que us ocupeu aquí de coses que no donin cap motiu més per formular contra vós les mateixes queixes que en el passat».

És en aquesta data, acabant març, que Voltaire arriba a París i reprèn contactes, ensumant les noves modes. Però els altres intel·lectuals li tenen enveja. Tenen massa enveja de la seva capacitat de feina, de les seves qualitats literàries, de la seva popularitat i dels seus lectors. Tots els cabrons, grossos i petits, s'arrengleren contra ell. Malpertuis comença a molestar-lo ja que ha de competir amb ell en prestigi social i ha guanyat per a la seva causa la duquessa de Richelieu. Tot París parla de la darrera obra del gran mestre, La Pucelle, que sense haver-lo llegit, els seus enemics, l'acusen de flastomar i de cometre sacrilegi. Es produeix l'escàndol. Les polèmiques, els anònims, les calúmnies... Fins i tot, l'abat Desfontaines, al qual havia salvat Voltaire la vida anys enrere, es converteix en el seu principal difamador. El comediògraf Lefranc de Pompignan fa tot el que pot per desacreditar-lo. En Rousseau l'ataca també amb renovada ràbia. Tothom pensa que és el preu d'una fama escandalosa. Es veurà obligat a sortir, novament, a l'estranger. Un any després, sense la seva autorització, es publica un poema que augmentarà aquests odis, Le monda in que acaba amb un vers que diu: «El paradís terrestre es troba allà on jo som», i explica que res hi ha comparable al meravellós temps que vivim, època prodigiosa de luxe, de plaers, de refinaments, de bon gust, d'art. Els nostàlgics ponderen una edat d'or primitiva i natural. Era allò virtut? No! -Assegura ell-, allò era pura ignorància...