Leopold i Astrid al Congo (1933)

Miquel Ferrà i Martorell30/03/04 0:00

Leopold III i Astrid, encara prínceps de Bàlgica, són enviats pel Ministeri de Colònies al Congo en missió oficial: la visita es completaria amb un informe sobre la situació agrícola i l'estat moral i material del nadiu. Els viatgers tornaven al cap d'un mes i el mes de juliol, ell, ocupà el seu escó en el Senat. Allà va llegir el discurs, que fou molt lloat i criticat. Com diu l'historiador Gerty Colin, Leopold no es mossegà la llengua i va fer córrer molta tinta. El seu estudi sobre el Congo i la seva gent no era de color de rosa. Ben al contrari, hi denuncià els defectes del sistema colonialista, l'abús que es feia d'un territori exclusivament entregat a les empreses capitalistes i que, pràcticament, continuava explotant els recursos naturals i ignorava els interessos de la població autòctona. Deia Leopold: «Remunerem l'indígena segons el seu esforç i no serà necessari estimular-lo gaire temps perquè treballi guiat pel sentiment de qui és algú tractat amb justícia. El plantejament del treball forçós, la legitimitat del qual ja ha estat objecte de tantes discussions, en el fons no és més que un malentès social.

Quan l'africà arribi a beneficiar-se del treball que se li demana, tota subjecció serà inútil i el problema del treball forçat no es plantejarà més. Us he parlat amb tota franquesa. Així doncs, no em resta cap escrúpol, ja que estic convençut de com és d'útil per a una nació mirar cara a cara les situacions on s'hi juguen els destins que li han estat confiats...»

Aquest discurs era una mostra ben eloqüent de la personalitat del príncep, que fou molt criticat pels financers. Acusaren Leopold de socialista i aixecaren la veu contra el seu humanitarisme. Els homes de color del Congo havien estat primer esclaus, llavors treballadors forçats, i tot allò dins un clima en què el nadiu no era més que una màquina de fer feina. Molta gent de Bèlgica, els que no tenien interessos a la colònia, varen reconèixer que el seu príncep tenia raó. El mateix opinava la premsa estrangera. Un governador britànic manifestà al comte Sforza que l'Oficina Colonial hauria de donar una còpia d'aquell discurs a tots els seus funcionaris, la qual cosa demostraria als belgues que el seu príncep no era cap ximple ni cap esnob, com deien els seus detractors, sinó que donava el seu temps als problemes de més importància per al futur del país, que tenia una ferma i segura voluntat, que sabia veure una injustícia i s'avergonyia de l'Estat que la suportava.

Però la majoria dels financers belgues, els fills blanquets dels quals s'enriquien a costa de la suor i la sang dels fills dels negres, continuaren amb un sistema tristament brutal. Amb la independència, en els anys 60, vendria la revenja. I, com sempre, pagarien els justos pels pecadors.