Els espanyols al Vietnam (1859)

Miquel Ferrà i Martorell29/03/04 0:00

L'assassinat de missioners espanyols i la protecció d'una comunitat cristiana que era delmada pels soldats de l'emperador Tuc-Duc era l'excusa ideal per a una invasió de la Coxinxina. Una gran potència del moment, aleshores governada per un altre emperador, Napoleó III, casat amb l'espanyola Eugenia de Montijo, va voler donar suport a Espanya en aquell problema. És evident que rere aquell motiu «sentimental, de caire religiós, s'hi amagaven unes grans ambicions colonials i mercantils. Vietnam, part de Coxinxina, era la porta comercial a Xina, amb ports estratègics i grans mercats. Annam i Tonkí oferien també grans avantatges de negoci. Però per tal d'intervenir en el país asiàtic, França, que havia d'evitar tant com fos possible la gelosia de Gran Bretanya, necessitava l'ajut d'un cap de turc, del personatge ofès que troba un padrí que el defensa. I aquest cap de turc era Espanya. Es proposà, doncs, al Govern de Madrid de participar en aquella gran expedició de càstig, única manera de salvar el seu honor. Els ministres i el cap de tots ells, O'Donnell, caigueren en el parany. Malgrat les protestes dels que opinaven que tal acció quixotesca no valdria tantes vides humanes, O'Donnell seguí endavant. Tal dia com avui, el capità general de Manila, Fernando de Norzagaray, protestava al ministre d'Estat, Calderón Collantes, contra aquella decisió bèl·lica. I és que O'Donnell volia enviar part de la guarnició espanyola de Filipines a tal conflicte, comptant ja amb l'aprovació d'Isabel II...

Escrivia Norzagaray que aquella empresa no li semblava gaire clara, que els seus homes eren tots necessaris a l'arxipèlag, que Espanya res no en trauria d'aquella aventura, llevat de morts. Això mateix opinaven els oficials espanyols Ruiz de Lanzarote i Palanca, que havien ensumat cosa bruta a la rerecambra del Govern de París. A la capital francesa, Napoleó III, mitjançant el ministre d'Estat, Comte Walewski, preparà l'operació de càstig per tal d'obtenir una indemnització i garanties de la cort vietnamita per als missioners estrangers. Però «sotovoce» hi figuraven concessions comercials que no foren comunicades als espanyols. Espanya hauria d'aportar mil quatre-cents homes de la guarnició de Filipines que actuarien com a tropes auxiliars i no aliades, sota el comandament de l'almirall francès Rigault. Sortirien de Manila en els navilis de guerra Reina de Castilla i Elcano. La primera batalla seria el 31 d'agost de 1858 i el coronel Ozcariz, amb cinc-cents homes, participaren de forma decisiva en la conquesta de la badia de Turana. Després, totes les forces espanyoles, comandades pel coronel Ruiz de Lanzarote, aprofundiren en aquelles selves i fortificaren posicions. Allò duraria entre 1858 i 1863.

En resum: a l'hora de sortir del Vietnam, Espanya marxà i França hi restà. Per a la gran potència tot el dinar. Per a la petita, ni les miquetes. Només ens compensà França per algunes despeses de guerra i trigà a fer-ho devers vint anys. No us recorda res, estimats lectors, aquest episodi antic?