Miquel Ferrà i Martorell25/03/04 0:00
TW
0

Burrus era un general romà, preceptor de Neró. Aquest bon home, amb l'ajut de Sèneca, va poder reprimir, durant un temps, la natura perversa del futur emperador, però la rigidesa dels seus principis, la seva idea de disciplina i ètica patí ben prompte un eclipsi. El tirà, cansat dels seus consells, el manava enverinar tal dia com avui, segons alguns cronistes. Havent restat aquesta historieta a nivell popular, hom deia que Burro o Burrus havia actuat com a tal, és a dir, amb una manca de tacte i de prudència que el faria acabar com una víctima més del monstre. Això de «burro», en castellà, no és llatí sinó germànic i es fa servir com a nom vulgar de l'ase. Les expressions burlesques abunden en la llengua de Cervantes i, així, «un burro cargado de letras» és una persona que ha estudiat molt però que manca d'enteniment; i «burro de carga» és un home sofrit i treballador. Per tant, com un ase en mans d'un amo cruel i dolent, Burrus trobà maltractaments i, fins i tot, la mort.

Aquesta anècdota clàssica no figura en el meu darrer llibre publicat: Faula del Mare Nostrum (Edicions Documenta Balear), però sí d'altres històries que reivindiquen una part de la nostra fauna simbòlica. Així, a més de l'ase, que és la forma que els déus donaren a l'illa sarda d'Assinara, he pogut teixir una gran faula interpretada pel porc, l'escorpí, la garsa pica-pica, l'aranya de mar, el drac, la colobra o serpent d'esculapi, la moixina o gat salvatge, el lleó, el fènix, la cabra salvatge, la balena, el mastí o ca de Nàpols, la serp, el cérvol, el llebrot, el lleopard, l'ós o onso, l'anguila i el vell marí. Com escriu l'editor a la contraportada «Faula del Mare Nostrum és un recull de vint relats reals o imaginaris de lectura amena que s'esdevenen en illes mediterrànies (les Balears, Sicília, Sardenya, Malta, Xipre...) i en els quals es conjuguen... la descoberta del passat i el compromís envers dels més desvalguts o oprimits...»

Tot un zoològic exemplifical, com eLlibre de les Bèsties de Ramon Llull. Pens, i pensava a l'hora d'escriure, en aquells ases dels països magribins sense els quals l'home del turbant esdevindria un ésser solitari i quasi indefens en els llarguíssims camins sorrencs i solellats; en el lleó de l'Atles que l'extinció ha convertit en llegenda; en l'escorpí que carrega el seu unglot amb el verí de la supervivència; en la colobra o serp d'esculapi que servia a les nostres àvies per a fer un ungüent que guaria de tota mena de ferides i cremades; en l'aranya de mar que és senyora dels nostres petits arxipèlags d'illots i illetes; en la moixina o el gat salvatge que ha sabut perpetuar la seva espècie contra els caçadors de tot temps dins la foscúria dels boscos, alzinars i els rocams innaccesibles; la balena que ha d'esser la mateixa que engolí Jonàs i que compareix després a les nostres rondalles; el mastí de queixalada forta que feien servir els nostres bandolers per a defensar-se dels algutzirs i aterrir encara més els vianants; el llebrot que es deixa torrar el cul al sol de la garriga; l'anguila que, disfressada de serp, imposa la seva autoritat a les albuferes; el vell marí que, com totes les foques del món, és una joia quasi antropològica i quasi canina, al cinquanta per cent...