Neix Peter Debye (1884)

Neix, tal dia com avui, a Maastricht, als Països Baixos, Peter Joseph Wilhelm Debye, químic i físic. Començaria la seva carrera en el camp de l'enginyeria elèctrica, però després decidí dedicar-se a la física. Així, el 1908, es doctorava a la Universitat de Munic, treballant amb l'alemany Arnold Sommerfield (Köningsberg, actualment Kaliningrad, Rússia, 1868-Munic, Baviera, 1951), un gran investigador dels raigs X i gamma, que el 1916 modificà la teoria de Bohr i demostrà la inclusió d'òrbites el·líptiques per als electrons, establint així un nou model atòmic. Però tornem a Debye, que el 1911 ja era professor de física teòrica a la Universitat de Zuric i pocs anys després, a les universitats de Leipzig i de Berlín. El primer treball important del nostre personatge estava relacionat amb un estudi teòric del moment dipolar, que mesura l'efecte productiu per un camp elèctric sobre l'orientació de les molècules carregades positivament en una part de la seva estructura i negativament en l'altra. El 1916, Debye demostrava que la anàlisi mitjançant raigs X no tan sols es pot emprar per a cristalls intactes, sinó també per a sòlids polvoritzats, que són una barreja de cristalls petitíssims que s'orienten vers tots els punts possibles. Potser més coneguda és la seva feina sobre la dissociació de les solucions, en la qual ja havia treballat Arrhenius de manera incompleta. Entre altres descobertes, Debye suggerí que cada ió positiu estava envoltat d'un nigulet de ions en el qual predominaven els que tenien càrrega negativa; i, al revés, cada ió negatiu presentava un núvol de ions positius. Així, cada tipus de ió patia una frenada de la qual eren responsables els de càrrega oposada i això feia que la solució semblàs ionitzada de manera incompleta. El 1923 desenvolupà la teoria matemàtica que representava aquest fenomen i exposava la que ha estat anomenada «teoria de Debye-Hückel, que és la clau de la interpretació moderna de les propietats de les dissolucions. El savi va rebre el premi Nobel de Química el 1936 pels seus treballs relacionats amb els moments dipolars. Un any abans havia rebut el nomenament de director de l'Institut de Física Kaiser Wilhelm, de Berlín, però la seva situació durant la Segona Guerra Mundial era de cada cop més difícil i el 1940, dos mesos abans de la gran invasió nazi d'Holanda i de Bèlgica, viatjà als Estats Units, on féu una conferència a la Universitat de Cornell. Ja no va voler tornar a Europa i restà en aquella ciutat universitària com a professor de química. La jubilació li arribà, allà estant, el 1950, un any després d'haver-se fet oficialment ciutadà americà. Morí a Ithaca, Nova York, setze anys després, un 2 de novembre.