Miquel Ferrà i Martorell23/03/04 0:00
TW
0

Neix a Batres, fill de Pedro Suárez de Toledo i de dona Elvira de Ayala, Fernán Pérez del Guzmán, nebot del canceller d'Ayala, i que fou oncle del marquès de Santillana. Començà la seva carrera política com a ambaixador de l'infant Enric d'Aragó i semblava haver d'arribar molt lluny en la vida pública. Però aquesta carrera es trencà el 1431 arran de la batalla d'Higueruela, un fet militar que suposà el començament de la seva enemistat política i personal amb el poderós privat o ministre Àlvaro de Luna. Un any després era acusat, juntament amb altres prohoms del Regne de trobar-se en tractes amb el rei d'Aragó i amb el de Navarra i, per tant, en contra del castellà Joan II. Després d'això hagué de triar entre la presó o un exili voluntari a les seves possessions de Batres, on hauria de restar fins a la seva mort, el 1460. Tanmateix estava ben desenganat de la vida de la Cort, i abandonà també la poesia cortesana, a la qual es dedicava en els moments d'esplai, per a cultivar la literatura moral i la històrica. Però aquesta literatura i en relació amb la seva obra més famosa Generaciones y semblanzas, un conjunt de biografies dels seus contemporanis, dibuixats amb trets ben precisos tant en la part física com en el retrat psicològic, autèntica font de dades originals, és una autèntica tasca periodística o preperiodística. Cada retrat és com una entrevista.

I tots són personatges que ell coneix o ha conegut ben de prop.

Enric III de Castella, Ferran I d'Aragó, Rui López Dávalos, Pero López de Ayala, Diego Hurtado de Mendoza, Gómez Manrique, Enric de Villena, el rei Joan II de Castella i Àlvaro de Luna... És a dir, amics i enemics, persones admirades i personatges odiats, com aquest darrer, del qual escriu que «així s'eixamplava i creixia el seu patrimoni com la pesta quan s'aferrava als llocs més propers, i amb aquests mitjans posseí llocs i terres d'ordes i d'esglésies per bescanvis i vendes que ningú no gosava contradir... No callaré ni deixaré passar les coses en silenci, puix que la principal i original causa dels mals d'Espanya fou la conformada i negligent condició del rei i la cobdícia i la condició excessiva del Conestable, però en aquest cas no és de personar la cobdícia dels grans cavallers que per créixer i avançar els seus estats i rendes, posaren en segon lloc la consciència i l'amor a la pàtria per a fer guanyar els seus interessos particulars...»

És una història vella com el món. A no pocs polítics d'avui en dia se'ls podria fer el mateix retret.

Ja a la seva possessió de Batres, Fernán Pérez de Guzman tingué relació amb personalitats literàries i polítiques del seu temps, com Alonso de Cartagena, Alvar García de Santamaría, fra Gonzalo de Ocaña, el marquès de Santillana... Com diu Guzmán «moltes vegades s'esdevé que les cròniques o històries que parlen dels poderosos reis i notables prínceps i grans ciutats, són tingudes per sospitoses i no veritables, puix que mostren poca fe i autoritat, i això per dues causes, la primera perquè alguns dels qui escriuen són homes sense vergonya...»