Isaac Bashevis Singer, premi Nobel de Literatura 1978, a la seva novel·la Satan in Goray ens conta com el 1648 (fet històric esdevingut en aquestes dates) els cosacs envaeixen un llogaret polonès, i exterminen bona part dels seus habitants, que eren tots jueus. Després d'alguns anys, els supervivents, retornen al seu poblet. I els arriben noves de la vinguda del Messies, que nom Sabbatai Zevi. Els més creients deixen la feina i una mica dins la confusió i un molt dins el dubte, esperen el miraculós nigul, que segons la tradició els portarà a Israel. Enmig d'aquest moviment messiànic, el rabí Benish tenia una seriosa nafra al braç i tothom, al seu voltant, feia tot el que sabia per a guarir-lo:
«Els néts del rabí anaven per tots els portals, casa per casa, demanant als més sabuts en medicina domèstica algun remei. Així aplicaren al ferit coquetes de mel, greix de ca per a reblanir-li el mal, pegats de mostassa i finalment un ungüent groc verdós que feia molt forta i desagradable olor...».
I mirau per on, havent-ho consultat a un doctor amic, he pogut saber que aquest ungüent, de llarga tradició entre els jueus, podria molt bé esser la nostra «aigua santa» o bàlsam de ferides, això és, hidrogen sulfurat mesclat amb altres matèries. No oblidem que l'hidrogen sulfurat es fa servir encara per a les afeccions de l'epidermis. I com que en molts casos el mot antic «vitriol», del llatí vitreolus de vitrum, vidre, és el nom que donaven els antics a les sals avui conegudes com a «fosfats», la cosa ens resultarà coherent. La fórmula o recepta mallorquina de l'aigua santa, que bé podria esser un llegat jueu, és la següent, segons papers recollits per Lluís Ripoll: «Una unça i mitja de càmfora, un gra de vitriol romà, deu grans de bol d'Armènia i un quart de bon aiguardent. Fetes pols les tres primeres substàncies, les posaven dins una ampolla amb l'aiguardent per espai de nou dies, tenint esment de remenar-ho quatre o sis vegades al dia; després era colat i es conservava hermàticament tapat. A l'hora d'emprar-lo es premia la ferida, es rentava amb aquest líquid i es cobria amb un embenat. Aquesta operació es repetia cada vint-i-quatre hores».
Abans d'aplicar aquest guariment al rabí havien fet moltes altres proves, com compreses d'aigua calenta, sal, massatge... Tot el que aconseguiren fou que el venerable Benish, enllitat sota un cobricel, amollàs els més llastimosos gemecs, com si els desxullassin de viu en viu.
Millorà l'aigua santa la seva ferida? Conservà el seu braç?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.