El conte dels contes (1635)

Francisco Gómez de Quevedo y Villegas, més conegut com Quevedo, aquell del coverbo fàcil, Quevedo -¿Qué veo?-, puix apareix en els retrats amb unes ulleres de l'època, quan era un objecte rar i escàs, polígraf, nascut a Madrid el 1580 i mort a Villanueva de los Infantes el 1645, publicava, com un complement de les seves popularíssimes obres Cartas del caballero de la Tenaza, eBuscón, els Sueños i d'altres, el no menys conegut Cuento de cuentos, una sàtira literària on l'autor fa burleta, de forma més o menys absoluta de molts modismes i locucions que qualifica de ridícules. És un avís als narradors, als escriptors de contes, que no han d'acudir més a la frase calcada, als tòpics innecessaris, a l'expressió no sentida, i, amb una paraula, a la falsa comunicació. Hi ha tot un univers del gènere. Els contes eròtics de Boccacio o de Margarida de Navarra, i imitant una mica aquell en la forma, els contes lleugers en vers de La Fontaine. Els contes d'Andersen, encisadors relats trets de les tradicions septentrionals i traduïts, ja en el seu temps, a totes les llengües; els contes de Schmid, historietes infantils i petites faules d'acció, publicades el 1801 i que destaquen pel seu detallisme i gràcia; els contes de Canterbury, que no és altra cosa que el més gran monument literari de l'Anglaterra medieval, obra del poeta Chaucer; els Contes de Fades de Perrault que avui ens poden semblar ingenus però que en el seu moment eren una troballa; els estranys i savis contes d'Edgar Poe; els contes fantàstics de Hoffmann, relats plens de contrastos i on la més extravagant imaginació s'entrega a qualsevol exageració sense perjudicar l'obra; els contes de Hamilton que són una paròdia de les Mil i Una Nits (1730) i aquests esmentats contes orientals que tingueren una narradora excepcional, Scherezade i un suposat autor regi, Harum al-Raschid... A tot això, hi podem afegir e Conte de la Bota, de Swift, sàtires al·legòriques on l'autor fa befa, més o menys obertament, de totes les religions i que publicà el 1704, amb gran disgust de la societat puritana. Amb tot això no és estrany que «conte» sigui en el llenguatge popular sinònim d'engany (a mi, que no em vénguin amb contes), de disgust (ella ha tingut molts contes amb altres), d'ambició aritmètica (conte de contes és un milió de milions), de consell fals o fabulós (conte de velles), cosa interminable (conte que mai no s'acaba), venir al cas (venir a conte), deixar-se de coses inútils (deixar-se de contes) etc. A Argentina, el «conte del tocomocho» és una estafa que consisteix en treure doblers a algú, fent-li promesa de donar-li part d'una herència, un premi de loteria, etc.