Sainte Beuve i la literatura (1852)

Miquel Ferrà i Martorell14/03/04 0:00

Els companys li deien «l'home dels dilluns», ja que tots els dilluns, des de la data de tal dia com avui, publicava un gran article «fonamentalista» sobre literatura. Ho feia a un dels dos diaris on col·laborava, le Constitutionne o eMoniteur. Diuen que durant tota la setmana es tancava dins el seu despatx, amb els seus llibres i els seus documents i, com explica el catedràtic francès Jean Calvet, «feia grans esforços per conèixer com eren els homes rivals que l'envoltaven. Després en feia el retrat psicològic i en judicava obra i conducta. Tot seguint la doctrina realista, considerava l'home com una planta i es preocupava per saber dins quin clima aquesta planta-home havia viscut i de quins sucs es nodria».

Al contrari de Taine, Sainte-Beuve sabia que no es pot deduir, com pretenia aquell, el caràcter de l'individu i la naturalesa del que és imprevisible i per tant, del misteri. Sabia, també, que la crítica no és una ciència rigorosa i volia reunir alguns, pocs, escriptors, similars a ell, ja que es creia (pobre mesquí) el cap i guia de la seva generació, quan no era més que una barreja de narcicisme i gelosia. Pretenia, mirau per on, constituir una mena d'història natural dels esperits. Tanmateix tenia, segons diu un especialista en la seva vida, grans defectes. Mai no podia creure en l'existència dels sentiments nobles i «il est jaloux des grands écrivains e souvent injuste pour eux». El seu estil és més o menys correcte, però manca de netedat i rigor.

Heus aquí una nota biogràfica: Nascut el 1804, fou educat en les idees materialistes i entrà en el romanticisme per curiositat. Es va creure artista i escriví un llibre de versos, Josep Delorme, i una novel·la, Volupté, però tot plegat no passà de mitja tinta. Defensà primer els romàntics i després els atacà. Cercava la seva via. La trobà en temps de Napoleó III i el triomf del realisme. Es convertí aleshores en el crític amargat i furiós i pels camins extraliteraris, però que promocionen un literat, com és la política, esdevingué ric, honorat, acadèmic i senador. Cap al final de la seva vida, ja només predicava els principis materialistes i ho feia amb una ostentació que mancava (Dr. Calvet dixit) de dignitat i bon gust. Com Jules Michelet, vomitava en els seus escrits de crítica totes les seves passions antireligioses i també antiètiques i es convertia en un escriptor de partit.

Enguany, a França, se celebra el segon centenari de la seva naixença i la seva obra serà novament estudiada. Tanmateix a mi em recorda, molt molt, un escriptor local, amb les mateixes enveges i les mateixes fòbies. Morí Sainte-Beuve el 1869, és a dir, als seixanta-cinc anys.