Miquel Ferrà i Martorell11/03/04 0:00
TW
0

El barri de Santa Catalina havia començat com un hospital aïllat per a mariners pobres (apareix ja a la pintura gòtica de Pere Niçard) i durant segles fou solatge fèrtil d'hortes i assentament de molins fariners. La seva història pròpia començaria en la segona meitat del segle XIX. En aquesta data, una estadística ens indica que el raval és habitat per dues mil quatre-centes noranta-dues persones. Quan arribam al 1900 ja són set mil quaranta-sis. Tot això ho explica amb encert i bon estil l'historiador Manel Santana i Morro en el primer número de la «Col·lecció Plaguetes del Raval», una bella iniciativa editorial encapçalada per l'escriptor Albert Herranz i l'Associació Cultural Índex i Edicions el Moixet Demagog. És, sens dubte, quelcom important això de treure a la llum la història pròpia i pormenoritzada dels barris de Ciutat de Mallorca, que de forma tan espectacular i no sempre positiva, ha anat creixent com un pop, només frenada per la muralla riberenca.

Explica l'autor esmentat que «el raval de Santa Catalina d'ençà del darrer terç del segle XIX experimentà nombroses transformacions que el convertiren en peculiar i fins i tot diferenciat... Les tradicionals ocupacions de pescadors i mariners es complementaren amb la posterior evolució socioeconòmica que la convertiren en la principal zona industrial de Palma, un important pes demogràfic i un caràcter popular i obrer...».

Efectivament. Barriada popular. Tradició associativa. Fàbriques de calçat, teixits, materials de construcció, gel, derivats del tractament del metall, vidre, brodats, farines...

Escrigué l'Arxiduc Lluís Salvador que «sorprèn com augmenta la població d'aquest raval. Això no té per causa el simple augment de la seva població pròpia, sinó la circumstància de passar a viure-hi molta gent de Palma, a la recerca d'habitatges més airejats, més alegres i a més bon preu, puix que no es paguen drets de portes, consums, etc., la vida resulta més econòmica. Per altra banda el raval es troba ara més net que abans. Diuen que no fa molts anys hi mancaven llocs comuns i que tot es llençava per la finestra». (També a Marsella, Nàpols i altres poblacions europees, barris extrems o mariners)...

Pere d'Alcàntara Penya, en opinions recollides a la mateixa plagueta i estampades en la seva Guia Manual de les Balears, ens deia que Santa Catalina era «l'eixample més populós de la capital, amb carrers rectes de 10 i 14 metres d'amplada, grans places i caseriu regular i senzill. Conté una nova església en construcció dedicada a la Immaculada Concepció; un Oratori dels Germans Carmelites; escoles elementals municipals, estanc i bústia en el carrer de Sant Matgí; dues fàbriques de farina, un gran dipòsit de fustes, alguns magatzems de vi, licors i altres productes, i alguns casinos d'esplai. La seva població és de 10.000 habitants, la majoria mariners i pescadors».

I cresqué. Amb habitatges humils però també amb cases modernistes. El 1888 ja disposava de llums de gas...

I com llegim a la contraportada, «la memòria històrica ha de tenir ben present, com un patrimoni col·lectiu irrenunciable, els esforços i el compromís d'aquells que volgueren millorar les condicions de vida dels cataliners i catalineres».