Ja hem vist com el 1435, a conseqüència de la forçada conversió al cristianisme dels jueus mallorquins, prop de 1.500, els llibres de la sinagoga foren llançats al foc. Aquests eren, principalment, la bíblia, la càbala i el talmud. La càbala, de l'hebreu «tradició», és la teosofia mística mitjançant la qual interpretaven les Sagrades Escriptures. Aquesta veu, «cabbalah», ve de cabbal: rebre, i això es deu a tot allò que Moisès rebé en el Sinaí, a més de les taules dels manaments, és a dir, la Torah, que seria la tradició oral jueva. Moisès va transmetre aquestes paraules de Jahvé a Josué i aquest les traslladà als patriarques i, després, als sacerdots de la sinagoga. El Talmud és la codificació de les tradicions i es compon de dues parts: la «mischna» o classificació i la «gemara», on es comenten els fets tradicionals. Tot plegat significa que és possible apreciar en el Talmud, el mateix que la Bíblia, les tendències didàctiques, mentre que la Càbala només és accessible i comprensible als iniciats.
Quelcom de tota aquesta cultura oriental restaria entre nosaltres i per això no ens ha de sorprendre, gens ni mica, que en les nostres rondalles trobem alguna narració que s'inspira en un conte talmúdic. Això ho hem detectat, principalment, a la que du per títol «Una al·lota desxondida» i fou recollida per mossèn Antoni Maria Alcover, pseudònim Jordi des Racó, de llavis de sa mare, de la seva cunyada Margalida Estelrich, de Manacor, i d'en Jaume Parets, de Son Curt d'Alaró.
L'argument tracta d'un «vei fadrí, que volia una al·lota llesta i desxondida de tot, i llavò que en punt de garridesa i gallardia no n'hi hagués cap que l'arraconàs. Després de molt trescar topa amb la casa d'un pagès que tenia una filla molt maca i molt sabuda. El convidaren a sopar i dona i filla del manacorí es resolgueren enllestir unes sopes escaldades amb ous i una gallina farcida. Sa fia tenia unes mans beneïdes per aguiar, i amb quatre grapades tengué llestes ses sopes i sa gallina, però de primera. Se posen en taula i peguen a ses sopes lo primer, i al punt totes varen haver volat. Llavò treuen sa gallina. I el Rei ¿què fa? Li taia es cap, ses cames i ses ales, i de sa popa des pits en fa quatre bocins. Dona es cap a s'homo, ses cames a sa dona i ses ales a sa fia, i un bocí de pitera a cadascú. Se n'atura un per ell, i la resta s'ho mengen tots plegats, fora ets ossos que foren pes moix...».
Es va sorprendre molt el pagès d'aquell repartiment tan estrany i consultà la filla, que tot semblava saber-ho. Aquesta no s'ho hagué de pensar gaire. Havia entès molt bé el missatge simbòlic.
«-Jo vos ho diré, diu sa fia. 'Prou que sabia ell què feia amb tot això! Vos ha donat es cap a vós perquè sou es cap de la casa i n'heu de menester molt per sebre comandar sa barca. Ha donades ses cames a mu mare, perquè ha d'esser tota cames per servir-vos i fer anar les coses enderg; a mi m'ha donades ses ales perquè, per fer allò que vós i mu mare me maneu, he de volar. Mos ha donat un tros de pitera per hom, perquè tots necessitam pit per fer cara an ets emperons i soscaires d'aquest món».
La resposta va complaure el Rei, que ben enamorat, tant de la bellesa com de la saviesa, la féu la seva esposa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.