La dansa de la mort (1530)

Hans Holbein (Augsburg, 1497-Anglaterra, 1543) pintà al fresc en els murs d'un dels cementiris de Basilea, «La dansa de la mort», obra d'un profund realisme que explica en imatges el que era aquesta manifestació popular, medieval, mena de desafiament, inútil desafiament, a les darreres hores de l'home. Les festes de Carnestoltes s'omplien de dansadors, disfressats d'esquelets o, simplement, portant màscares en forma de calavera, entorn d'un fogueró. Però rere la broma, hi havia un drama ben intens, en bona part sembrat amb els temors que havien recorregut tot Europa a causa de la «pesta negra» i altres epidèmies posteriors i igualment mortíferes. La Dansa de la Mort, ball rodó infernal, imitat en el carrer, o pintat i esculpit en esglésies i palaus, ballat per morts de totes les edats i condicions, reis i súbdits, rics i pobres, vells i joves, era molt més que un missatge macabrament cultural. És una al·legoria enginyosa que representa la fatalitat que ens condemna tots a la mort. A més de la mostra pictòrica més antiga, que és la que s'ha atribuït a Holbein, n'hi ha d'altres igualment famoses, com la del claustre de Saint-Maclou, a Rouan. Existeix també una famosa poesia anònima de la primera meitat del segle XV, amb aquest títol, i on apareixen totes les classes de la societat nivellades al davant de l'imperi de la mort. El tema es repeteix amb gran freqüència a la pintura, l'escultura, la literatura i la música de l'Edat Mitjana, entra en l'Edat Moderna i només el neopaganisme del Renaixement, en el segle XVI, li posa algun fre. Tanmateix influeix en els gravats de Holbein el teatre de Gil Vicente, els Autos de Calderón, els Somnis de Quevedo, la música de Liszt, Saint-Saëns, Honegger... Segons un historiador francès, la mort, sempre present, alimenta un corrent artístic nou que, més enllà del segle XIV es perllongarà fins el cor del XVI, en l'obra de Ligier Richier, escultura de la tomba de René de Châlons, a Bar-le-Duc. Així l'art macabre es desenvolupa. A la recerca de la bellesa, s'imposa la de la tragèdia, del drama del retaule de Grüne wald o les pintures de Carpaccio...».