Miquel Ferrà i Martorell24/02/04 0:00
TW
0

El 1481 era autoritzada la importació de cuiros estrangers, això amb la condició d'esser adquirits amb moneda comptant fins al valor de tres ducats venecians. Per a una compra més grossa s'havia de disposar d'una exportació compensatòria. Això alegrà molt els aluders, dits també pelleters, que afaiçonaven pells fines per tal que els artesans les poguessin convertir en bosses, guants, cordons, cinturons i altres articles basats en aquesta matèria primera. Aquesta mesura venia, per altra banda, a interrompre el plet d'anys i més anys entre blanquers i sabaters. Una desena de botigues de blanquers o assaonadors, existents a Ciutat de Mallorca, s'havien beneficiat, fins aleshores, del seu monopoli. I les cròniques ens asseguren que havien esdevingut «tots rics i opulents per quant lo dit, llur ofici és de si mateix molt de guany», un panorama econòmic totalment oposat al dels sabaters, que eren més de quatre centenars i havien de patir la prohibició d'importar cuiros de Flandes i Anglaterra, que resultaven molt més barats. Així, el gremi dels que feien sabates, «eren -segons els cronistes del segle XV- pervinguts a total perdició». Les autoritats, amb el seny necessari, acabaven declarant que aquell desordre en qüestió de pells i cuiros atenyia a «tots aquells qui volen anar calçats, qui són tota la terra» o, en altres mots, que es tractava d'una qüestió social que havia d'estar per damunt dels interessos particulars. Estaven, doncs, d'enhorabona aquells sabaters del Call com Joan Morro, Daniel Savanals, Simó Garriga, Pau Fuster o Daniel Silvestre, artesans conversos, i no tan contents aquells assaonadors, igualment xuetes, com Franci Rossell, Joana Prats o la família de Nicolau Figuera i d'altres.

El carrer dels Blanquers, estret i curt, perpetua el record d'aquell gremi que pervisqué sota el patronatge de Sant Cristòfol. Els sabaters, en canvi, s'encomanaven a Sant Crespí, i els pelleters o aluders formaven la Confraria del baptisme de Jesús.

Les sabates fabricades entre els segles XIV i XVI ens mostren, per altra banda, com era d'important la tasca dels aluders i pelleters, que proveïen sabaters i atalonadors. Hi havia l'avarca, molt senzilla en la seva execució, de pell girada, i que encara avui és un fabricat propi de Menorca; les babutxes, de tradició musulmana; les escarpes i els escarpins, de forma apuntada (que enguany han tornat a estar de moda en el calçat femení); els borseguins, que arribaven més amunt del peu i es fermaven amb corretgetes o cordons passats per uns ullals; els coturns de sola elevada, que ja havien existit entre grecs i romans especialment per als actors; el xancle, que essent de fusta taló i sola era subjectat per corretges de cuiro i recomanat per a travessar indrets de fangs i llots; la xinel·la, per a dona, amb el taló alt i finet; el xapí, que era un xancle de suro; l'esclop, que fet de fusta empraven els nevaters; la folga, en forma de bossa de pells peludes... i tot això a més de sandàlies i espardenyes de tota mena. I tanmateix, tenir sabates de qualsevol casta era tot un luxe.