TW
0

Era una aranya colossal enmig de la capella major. Potser és la mateixa de ferro forjat, relegada juntament en el centre de la nau major i que compta amb dues germanes bessones a les naus laterals. I aquest treball de forja contrastaria amb el llantoner modernista d'Antoni Gaudí que penja sobre l'altar major i, dissortadament, resta visibilitat a la capella absis dels Reis de Mallorca. Molt diferent era el llantoner en aquells dies, quan ni es sospitava l'existència de quelcom que es diu electricitat i tots aquells llumets acompanyaren les funcions nocturnes primer de la Sinagoga major, i llavors, de la Catedral. Els tassonets de vidre verdenc amb aigua, oli i metxer, col·locats en les seves argolletes, omplien de tota una constel·lació la figura cònica, de ferro artístic, ecirculi lampadarium. Hi havia de tres-cents a tres-cents cinquanta llumets i en esser desmuntats tots els mobiliaris i les instal·lacions de la sinagoga de Monti-sion, el bisbe de Mallorca decidí que formàs, el gran llantoner, part de la il·luminació de la Seu. Hi hauríem d'afegir, però, que estructures concèntriques semblants, de cinc pisos, es feren costum a la majoria de les esglésies de Ciutat de Mallorca i encara avui les podem contemplar, adaptades al sistema de les bombetes elèctriques. Així, és o són peces autèntiques d'art hebreu, el llantoner o llantoners de la Catedral? Sí que és cert, segons els especialistes, que aquest llantoner, com els altres que segueixen el mateix disseny, representa l'escala de Jacob, episodi bíblic narrat en el Gènesi 28. Així, se'ns conta que en el seu camí vers la casa de Labam, Jacob s'aturà per a passar la nit. Posà una pedra ampla i llisa a manera de coixí i s'adormí. En els seus somnis va veure una escala molt alta que arribava al cel, amb àngels que hi pujaven i baixaven. Dalt de l'escala, en el darrer replà, Déu, amb tota la seva magnificència, ho contemplava tot. Sentí la veu de Jahvé: «Jo som el Déu d'Abraham i del teu pare Isaac. I et vull donar la terra que trepitges i que serà també dels teus descendents».

El matí següent, en despertar-se, Jacob estava encara meravellat i deia: «Aquest és un lloc sagrat perquè aquí hi ha estat Déu».

I prengué la pedra que havia fet servir com a coixí i la regà amb oli. Aleshores posà a aquell indret el nom de Betel, que significa «casa de Déu».

I com escriví Zerahya ha-Leví de Girona:
«En les altes esferes/ circumvolvents en les seves òrbites,/ el teu nom es manifesta,/ terrible i il·luminat./ T'he contemplat, -creador meu, amb la mirada del cor,/ t'he invocat- des de lluny, estant tu en els meus voltants,/ t'he trobat, -habitant dintre dels meus interiors./ És per a tu la perfecció de la bellesa -i la flor de la lloança,/ aclamat en les obres -del vell i del nadó...»

Després de la desfeta del Call, el bisbe donava el llantoner a la Seu.