Jaume Llabrés revisa el procés evolutiu del baluard de Sant Pere

L'historiador va disseccionar el procés evolutiu d'aquest element integrant de sistema defensiu de Ciutat des de l'Edat Mitja fins a l'actualitat, encara que fent una especial insistència en l'època renaixentista. Llabrés va iniciar la seva dissertació realitzant una «convenient» introducció sobre la topografia primitiva del barri. «El baluard de Sant Pere ocupa un dels llocs geoestratègics més importants de la badia de Palma. L'actual configuració urbana d'aquesta zona, amb els terrenys guanyats al mar al llarg del segle XX, ens distreuen sobre aquesta circumstància», apuntà.

Remuntant-se al segle XVI, Llabrés explicà que llavors «la fortificació de la ciutat era un descontrol de murs, torres i portes. A més, el recinte estava afectat per la indisciplina urbanística i els avenços de l'artilleria van fer que quedàs totalment obsolet, deixant la ciutat indefensa». També va afirmar que aquesta situació no es va resoldre fins que Giacomo Palearo, més conegut com el capità Fratin, «li va donar una empenta definitiva a la planificació de l'actual espai, conegut amb el nom de renaixentista».

Va aclarir que «aquest primer bastió es troba avui pràcticament desaparegut, perquè el nou baluard del segle XVII el va utilitzar com a base» i que «la configuració definitiva de la planta i l'alçat del baluard de Sant Pere s'efectua a començaments del segle XVIII, quan es posa en marxa la muralla del mar que s'havia d'adaptar al traçat de la calçada que havia d'unir tota la ribera».

Llabrés especificà que una de les majors sorpreses que se n'han duit durant el treball d'investigació sobre el llibre del Baluard ha estat «la comprovació que la porta nova de Santa Catalina i el seu pont foren construïts entre 1644 i 1652, quan la làpida que hi ha damunt la porta, ara conservada al pati del Museu de Mallorca, diu que ... s'havien acabat l'any 1644». Llabrés ho atribueix al fet que els virreinats solien durar poc temps i «com diuen en bon mallorquí sa figurera mata». Per aquest motiu, segons l'expert, els virreis no desaprofitaven la més mínima avinentesa per perpetuar el seu nom en qualsevol porta o bastió que s'hagués iniciat sota el seu comandament.