Miquel Ferrà i Martorell18/02/04 0:00
TW
0

Durant la seva estada a Espanya, entre 1550 i 1554, Anthonys Mor, conegut aquí com el «Moro», executà nombroses obres pictòriques, principalment retrats. Segons els crítics, aquest pintor, nascut a Utrech el 1519 i mort a Anvers el 1576, igualava, i fins i tot superava, Tiziano, pel que fa al gènere esmentat, puix que tant per la profunditat com per la concentració que capten d'alguna manera la psicologia del model, ens admira totalment. Per això fou el retratista preferit del rei Felip II, essent un dels seus deixebles o ajudants el també famós Alonso Sánchez Coello. Un dels retrats més curiosos és el de Margarida de Parma, que era filla natural de l'emperador Carles V i d'una jove flamenca d'Oudenarde, la qual, després de restar vídua d'Alexandre de Mèdicis, amb qui tingué un matrimoni molt dissortat, va contreure segones noces amb Octaviano Farnesio, duc de Parma. El 1559 era nomenada governadora dels Països Baixos. Potser la cosa que més ens crida l'atenció en el retrat de la bella dama sien els botons, més de cent, en forma de roseta d'or sobre el seu vestit, tant a la part engiponada com a la cobertura de la falda en forma de campana i també a les mànigues. Els botons eren, en aquells segles, XV i XVI, articles de luxe, orfebreria pura. Del mateix estil que els botons de la duquessa de Parma eren les botonades mallorquines, és a dir, els jocs de botons que ornaven el colze de les mànigues del gipó en el vestit tradicional illenc. Aquest joc es componia de deu botons, cinc a cada màniga i quatre més que formaven les dues collades o botons bessons que guarneixen el puny de la camisa ran del colze. Aquests setze botons solien esser d'or, tallats de molt distinta manera, encara que hi predomina la roseta. De vegades presenten, al bell mig, una pedra preciosa, o en cas més modest, fina. Les botonades, que abundaven a la part forana, eren adquirides a argenters ambulants, generalment xuetes, que passaven pels pobles.

Aquests botons de dies de festa tenien la seva rèplica pobra, és a dir, els botons fets d'os, metall o, fins i tot, fusta. La botànica popular posa per nom a la Matricaria parthenium botons de plata i a la Ranunculus ficaria, botons d'or, puix que la primera fa les flors blanques i la segona, grogues. A la França del segle XVIII, les flors d'una planta amarantoide, l'aubifoin, era anomenat «boutons de garçon a marier», la qual cosa ens fa relacionar la natura vegetal, per comparança, amb la indumentària festiva. Tot això es pot evocar en el carrer dels Botons, aquesta via ciutadana on hi devia tenir algú tal indústria. La part més interessant de l'arquitectura que el voreja és, a més d'un edifici antic restaurat per a serveis socials de l'Ajuntament, una façana típicament medieval, amb portals arquejats, finestres gòtiques i romàniques, aquestes de coronella, i altres vestigis dels segles XIV i XV que bé mereixen l'atenció de l'observador i del fotògraf.