Manuel Gutiérrez Aragón torna per sisena vegada a la Berlinale

«Hi ha un corrent de simpatia entre el meu cine i la Berlinale, no hi ha dubte», va comentar el director espanyol, durant la jornada d'ahir del festival, en la qual també es va incloure la producció argentina amb participació espanyola El abrazo partido, de Daniel Burman. «Dieter Kosslick, director del festival, va apostar expressament per la selecció de la meva pel·lícula, com anys abans varen fer els seus predecessors», va prosseguir, per aclarir que aquest corrent de simpatia és «merament cinematogràfic», ja que no han tingut ocasió de conèixer-se personalment.

Gutiérrez Aragón es pren mig de broma la qüestió del seu presumpte «lideratge» a la llista de participacions en aquest Festival, «ni tenc l'estadística en mà ni la vull», comentà. En qualsevol cas, atribueix aquest renovat interès de la Berlinale pel seu cinema a l'«atracció dels alemanys per aquesta Espanya desconeguda, rara, rural i sovint violenta» que retrata el seu film, del qual la Berlinale va valorar, en paraules de Kosslick, «el seu inesperat desenllaç».

Amb Juan Diego, Luis Tosar, Marta Etura i Clara Llac La vida que te espera parteix d'un crim per recrear l'existència semioblidada de Valle del Paso i els seus habitants. Kosslick va definir la pel·lícula com un «thriller rural», encara que el director fuig de qualificar la seva pel·lícula, «perquè els directors som dolents definint els nostres films i perquè els productors em renyen cada vegada que intent fer-ho».

En aquest món «antropològic i primitiu», on la «capa de la civilització és molt prima»», es desenvolupa el que Gutiérrez Aragón va definir en algun moment com una pel·lícula d'«amor i vaques». «Els pasiegos, que durant segles van ser mal vists, serien ara un exemple d'utilització de la naturalesa sense malversar-la, sense destrossar-la», apunta el director cantàbric.

Gutiérrez Aragón diu no anar a Berlín pel premi, «jo no som molt competitiu, la veritat», i al·ludeix a aquell tòpic de tot director que acut a un festival, segons el qual «les pel·lícules s'han de veure per si mateixes», al marge de guardons. «Naturalment, aquest tipus d'argument s'oblida ràpidament si és que acaben donant-te un premi, que reculls amb fervor i acaba semblant-te molt merescut», confessà Gutiérrez Aragón.