Miquel Ferrà i Martorell04/02/04 0:00
TW
0

Els romans esborren dels mapes la paraula «Judea» i des d'aquest moment la regió serà anomenada Síria-Palestina, en honor dels filisteus, els enemics més vells i odiats dels jueus. Tres anys abans, un heroi hebreu, Simó Bar-Kojba, el «gran lleó de Judà», encapçala mig milió de jueus en oberta rebel·lió contra els romans.

Milers de soldats i civils moriren abans que s'esdevingués la derrota final en una gran batalla que tingué lloc en el pujol fortificat de Beitar, prop de Jerusalem. Però què era un lleó de Judà?

El lleó de Judà és un element zoomorf, un símbol religiós, i es representa com un lleó alat amb cap d'àguila. Els lleons de Judà són els guardians de la Torah, els rotlles de la llei. Jo convidaria els lectors a visitar-los en el seu darrer refugi mallorquí, convertits en figures de pedra. Els trobareu a la porta lateral de l'església de Santa Eulària, formant part de l'ornamentació de les arquivoltes. Són petitons i nombrosos, molt ben llavorats, que bellament harmonitzen amb el goticisme de l'entorn. De fet, el carrer de Santa Eulària o «carrera de sa sabateria», puix que era mercat medieval de sabates, n'és un bon teló de fons, una de les entrades al Call, via pública curta, dominada també per les quimeres-gàrgoles del temple esmentat. Aquí, també, altra fauna de pedra, escultura de mestres de l'art ogival, no menys significatius:

El lleó, el llop, el grif, la raboa... Éssers ferotges o monstruosos que tantes i tantes llegendes nostres han teixit des d'Heracles, que va vèncer el lleó de Nemea, a Sant Jordi, que matà el drac de Capadòcia, passant pel cavaller Vilardell, que lluità amb el monstre de Sant Celoni amb la seva famosa espasa «Vilardella», èmula de «tissones» i «excaliburs» (Porta de Sant Iu, catedral de Barcelona) i on, curiosament, l'artista representa l'enemic de Vilardell com un «lleó de Judà». Parlant d'espases, esmentem que hi havia, en aquesta mateixa zona urbana, un artesà que en fabricava, potser vingut de Toledo, i que s'anomenava Benet Ximenes, això en el segle XV. I ja aficats en tota aquesta evocació cavalleresca, observem sobre els murs de Santa Eulària, al llarg del carrer, les arcades cegues que són el marc exterior de les capelles on eren soterrats els personatges de la noblesa. Observau-hi els escuts d'armes, les inscripcions en lletra gòtica i altres simbolismes, com un minúscul calvari o un parell de ballestes. I ja dins la volta de creuer, que cobreix la porta lateral abans descrita, un epitafi més, en aquest cas dedicat a un canonge il·lustrat, de llinatge Ferragut, que morí el 27 de Maig de 1728. Per damunt de les inscripcions, un altre símbol, la creu de Sant Andreu. Admirem, encara que molt deteriorada, la pintura de la Mare de Déu en el timpà mateix de l'entrada i encara, en els murs, les típiques rosasses i finestrals gòtics. Tornant al llinatge Ferragut, i al marge de la seva notable història en el Regne de Mallorca, no podem evitar de fer referència al personatge literari, és a dir, un dels cavallers que apareixen en el poema «Orland Furiós», de Ludovico Ariosto, els enamorats d'Angèlica: Renaud de Montauban, Sacripant i Ferragut, sobre els quals escrivia Lope de Vega:

«...la furia Malgesí del cetro engaña,/ sangriento corre el fiero Sacripante;/ cuanto le pone la ocasión delante, / derriba al suelo Ferragut de España...». I per a més ambient, a l'altra banda del carrer, trobarem una llibreria esotèrica, una altra d'especialitzada en llibres en català, una joieria, un parell de botigues...