Habitava un coval de les muntanyes de Montserrat un ermità anomenat Joan Garí. Havent arribat a Guifré el Pilós, comte de Barcelona, la fama de santedat d'aquell solitari, li envià una filla, suposadament endimoniada, per tal que tingués cura de la seva dolença i la guarís per intervenció divina. Però fra Garí fou temptat per la luxúria i després de violar-la, la matà i soterrà. Molt penedit del seu monstruós pecat i delicte, peregrinà a Roma i després, de retorn a la muntanya de Montserrat, començà a dur una severíssima penitència. Anava sempre despullat de tota roba, a quatre potes com els animals, i havent-li crescut fora mida la barba i els cabells, es trobà en el punt de semblar talment una fera. No és estrany que com si fos un animal salvatge el capturassin uns caçadors, els quals, en veure que el seu presoner havia perdut la parla, el traslladaren a Barcelona fermat amb una cadena.
En entrar a la ciutat, passà, just devora d'ell, una dona que duia un nin de sis mesos, el qual, en aquell mateix instant, s'exclamà en veu alta: Aixeca't Joan Garí! Déu ha perdonat els teus crims! Llavors, un excés de fantasia llegendària ens diu que Garí tornà a la «muntanya serrada» i a l'indret on havia soterrat la filla del comte. En obrir la sepultura, la trobà encara viva...
El capità Cristòfor de Virués publicava a finals del segle XVI un llibre en castellà titulat: El Montserrate, i on explicava aquesta curiosa llegenda. Sembla que, des de llavors, aquella muntanya augmentà per tot arreu la seva fama de santedat. S'hi edificà un primer monestir i amb el temps esdevingué l'esplèndida realitat actual. Això ens fa evocar la «posada de Montserrat», que es trobava en aquest carrer homònim entre les cantonades Escoles-Torre de l'Amor, i Caldés-Salom. Es diu 'posada' al lloc on es posa o s'està, i, especialment, casa on s'està gent pagant. Però a Mallorca s'entenia com a tal una segona residència urbana, fora de la localitat de la primera. Així, per exemple, persones de bona posició econòmica en els pobles de la part forana, tenien posada a Palma. I al contrari, gent significada de la capital en tenia també als pobles. En aquest mateix cas es trobaven les ordes i institucions religioses i encara avui es conserven carrers i edificis que ens recorden les posades de la Cartoixa, de Lluc, de la Real, de Terra Santa...i aquesta, de Montserrat.
L'imaginam, en els segles XV, XVI i XVII, com una via molt activa, amb la presència de gran nombre de menestrals, principalment paraires, és a dir, aquells que es dedicaven a l'art de la llana des del rentat fins a l'estesa i on hi podem incloure cognoms com els Luqui, Francesc i Rafel. O especiers, com Bartomeu Mulet i la seva dona Blanca. I botiguers, entre els quals, la família dels Burgos, Pere i Mateu. Casos de feines singulars, com la de Bernat Redondo, que era matalasser. O Pere Muler, barber. I Francesc Santmartí, que amb la seva muller Catalina, es dedicava a la venda de formatge. És probable que l'apotecaria de Ferrario Galiano i la seva esposa, Graciosa Galiana, es localitzàs en aquestes cantonades. Tots ells en els papers inquisitorials per criptojudaisme, dins un món tristament condicionat pel fundamentalisme religiós. Així, per exemple, el poeta Cristòfol de Castillejo feia el 1492 la següent glosa sobre el Sant Ofici:
«Doncs la Santa Inquisició, sol esser tan diligent, tot castigant amb raó, qualsevol secta, opinió, aixecada novament...»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.