Encara que no de tots, més enllà dels quadres i de les escultures, el rastre dels grans mestres de l'art contemporani troba continuïtat als esbossos i dibuixos que varen deixar impresos damunt paper. Si bé no és el més antic, aquest suport serví durant molt de temps perquè els artistes prenguessin els seus apunts, desenvolupassin un projecte o, simplement, deixassin córrer la seva imaginació.
La Col·lecció d'Art Serra ha depositat al fons del Museu d'Art Modern i Contemporani Es Baluard un gran nombre d'aquests valuosos papers que signen figures tan destacades com Paul Cézanne, Henri Matisse, Marc Chagall, Paul Klee, Gustav Klimt, Koskoschka, Joan Miró, Sigmar Polke, Isidro Nonell, Henry Moore, Emilio Vedova, Eduardo Arroyo i un llarg etcètera que es fa difícil d'enumerar en un espai com aquest. Tot i això, s'ha fet una petita selecció dels papers de cinc autors, com un breu avanç dels que anirà mostrant Es Baluard durant els pròxims anys.
El primer d'aquests artistes és Sigmar Polke. Un paper treballat mitjançant aquarel·la i aiguada el 1989 permet endevinar la petjada del Pop Art que influí als quadres del creador alemany durant la seva primera època. Aquest paper de Polke exemplifica el punt en què es trobava la seva obra als 80. En aquest període comencen a aparèixer focus on convergeixen diverses de les tendències de l'època: «Enigmàtiques xarxes on es fusionen el poder del signe icònic i la fúria del gest».
Les seves escultures li han valgut el reconeixement de celebritat però, Henry Moore deixà constància de les seves reflexions -sempre a la recerca de la veritat material- damunt papers com Fifteen figures, un dibuix en tinta del 1937 que reflecteix també el rebuig que l'autor britànic en feia de la talla directa.
També molt representativa de la pintura que desenvolupà en la seva primera època com a pintor és Gitanes. Aquest llàpis, tinta i aquarel·la que Isidre Nonell concebí el 1904 desenvolupa la mateixa temàtica que l'artista català reflectia als seus quadres: gitanos, marginats i cretins, que l'ajudaven a evocar una realitat social específica que, fins aquell moment havia estat tractada amb gran condescendència.
També representatiu del llenguatge estètic amb què s'expressava a la seva pintura en gran format és l'aiguada que Eduardo Arroyo titula com a Fausto el 1975. En aquest, l'artista reprodueix una figura enigmàtica i realista, malgrat en aquest cas l'ha desprovista dels detalls ben estrafolaris, amb els quals l'autor completava les seves pintures antifranquistes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.