Els cavallers de Calatrava (1234)

Miquel Ferrà i Martorell24/01/04 0:00

Nunó o Nunyo Sanç, comte del Rosselló, dóna unes cases i un alberg a l'Orde de Calatrava, religiosa i militar, fundada en el segle XII per Sant Ramon, abat de Fitero, per tal de defensar el territori homònim dels moros. Calatrava la Vella n'era el cor, en la província de Ciutat Reial, prop del Guadiana, presa als musulmans el 1147 i la contrada, Camp de Calatrava, conserva nombrosos vestigis dels seus cavallers: castells, viles fortificades, esglésies... Havent-se expandit per la Corona d'Aragó, sembla que contribuí a la conquesta de Mallorca el 1229 i per això tingué dret als repartiments de terres i llocs. Tots aquests béns varen esser adquirits, el 1247, pel valencià Simó de Marí. S'encarregà de fer-ne la liquidació fra Llop Martínez, comanador d'Alcanyís i de tots els havers de l'orde a Mallorca, Aragó i València. El carrer de sa Calatrava pren el nom de la casa que tingueren els cavallers d'aquest orde. Però el 1300, quan fou construït el call jueu, hi va restar dintre i a partir del segle XV, en sorgir la indústria d'adobar pells, es formà el Gremi o Col·legi dels Honorables Blanquers o Assaonadors. Com que la majoria d'aquests artesans es concentrà en el barri, el nom de «calatraví» esdevingué sinònim de blanquer. Fins i tot a les nostres rondalles populars de mossèn Antoni Maria Alcover hi trobam evocadores referències. Així, al conte Un calatravinetxo: «Això era un calatravinetxo, fadrinel·lo, que anava casador de tot; però, com estava de diners just un jonc de fuies i no tenia a on caure mort, no trobava cap al·lota que el volgués; i vos assegur que hi anava, malaixamús i nial...»

Però al marge de la rondalla, tenim més història. Hi hagué un forn famós a la desapareguda «torre des saboner» i, avui, un altre forn de pa i coca, crespells i robiols, panades i cocarrois, continua ben actiu, antic com és, del segle XIX o, potser, XVIII. Pasqual Martí parlava d'un forn a la zona «per a courepa, dins el Call, prop de les adoberies...» (1291) i hi havia també l'hort d'un tal Isaac Maxat i de la seva germana que havia nom na Soteit, de la qual era aquell tutor, puix que nasqué «anormal orada» (1329).

Cases d'altres jueus ben coneguts en aquell segle XIV eren les d'Aaron Benimbram i Aben Legem.

Pel que fa als blanquers xuetes, esmentem en Nicolau Figuera (1458), en Guillem Prats, els germans Rafel i Pere Aguiló i les seves respectives mullers Clara i Coloma, en Pa Blanc, que era l'àlies de Joan Moyà... Els Valleriola eren pelleters, sastres i calceters...

Però pegant una ullada enrere, parlem de la permanència de la famosa creu de Calatrava en el si de l'orfebreria xueta i observem les tradicionals joies que porten la creu característica, el segell de l'orde, rivalitzant amb la de Malta, igualment reproduïda per antiquíssima tradició. Es igualment interessant observar que una veïna d'aquestes cantonades, Clara, devia haver pres el seu llinatge, Cotomallero, del seu marit, Pere Joan Tínder (1491), que potser es dedicava a la fabricació de la «cota de malla», dita també «loriga», que duien els cavallers armats sota la roba. Estava constituïda per anelles d'acer imbricades i molt juntes entre d'elles. De vegades eren més de dues-centes mil anelles. Resultava així molt flexible i es podia dur embolicada, dins una bossa, a l'hora de viatjar. Per a combatre els òxids i polseguera que a voltes s'hi amuntegava, la posaven dins un sac amb sorra i vinagre i la removien. Una miniatura de la «cota de malla», amb anelles d'argent, eren les bosses de mà per a les senyores.