És enderrocat can Bitla (1904)

Amb can Bitla (habitatge desaparegut) començava el carrer de la Bosseria i acabava, poc més o manco, allà on es trobava una altra casa històrica que també va conèixer els rigors de l'enderrocament, aquella on visqué sor Clara Andreu.

Escapçat per les dues puntes, el carrer de la Bosseria segueix, però, dret i per poc que forcem la nostra imaginació encara hi podem advertir quelcom del seu passat. Potser l'immoble més curiós és un edifici modernista, plurifamiliar, datat el 1904 i que presenta la típica petjada de l'arquitecte Bennàsser, és a dir, una fantasia historicista de caire oriental, amb portals i finestres que suggereixen, amb un disseny «art nouveau», els arcs de ferradura. Botigues i pisos noucentistes, una apotecaria de cantonada i poca cosa més. Però era el carrer on hom podia comprar una bossa en el segle XV. Com a casual testimoni de tot allò, encara avui, hi trobareu un comerç de peces i objectes de pell. Però a la baixa Edat Mitjana i el Renaixement hi abundaven els fabricants de bosses que hom portava amb lligams a la cintura, pràcticament desconegudes encara les butxaques. Coneixem els noms i oficis d'alguns habitadors del carrer en aquella època. Són Jaume Alzina, Bernat Sans i Francesc Galiana que es guanyaven la vida fent de drapers. I Jaume Plegamans que era un important mercader. I Rafel Martí que treballava com a calceter. També s'hi feia les sopes Maciana Monja, hereva de Salvador Monjo, paraire. (Es curiós comprovar que en la Mallorca d'aquell temps es feminitzava el cognom del marit i així, per exemple, l'esposa d'en Miró era na Mira). Altres residents en aquesta estreta via urbana eren Nicolau Portell, amb la seva esposa Bennagina, i una taCanera, tot tres processats per la Inquisició el 1461 i 1467. Hi havia a la venda bosses de cuiro, amb cordons de llana o de pell, de diferents tamanys i les més petites es deien «botgetes». Grosses i petites, les situava a l'Infern el Dant, en la seva Divina Comèdia: «després d'haver contemplat el rostre de molts d'aquells sobre els quals cau la dolorosa flama, no en vaig conèixer cap, però vaig observar que del coll de cada qual penjava una bossa d'un cert color, marcada amb un determinat signe i en la qual contemplació semblaven gaudir les seves mirades...»

Es tractaria de les clàssiques bosses que duien gravat l'escut de la família.

Podríem afegir que la crítica de Dant es conjugava amb la que un altre poeta medieval glosava amargament:

«Mai vaig veure dames ingrates/ al seu bon gust i plaer,/ que a les cares d'un dobler/ fan els seus rostres barats/ us dediquen amistats/ des d'una bossa de cuiro/ que poderós cavaller/ és mestre diner...»

Mestre bosser era en Bernat Sarriba i vivia, no massa lluny d'aquest, en Bernat Socorrat. Un i l'altre hagueren de deixar les bosses a mig cosir per anar a fer de ballesters en una galera reial.