Miquel Ferrà i Martorell18/01/04 0:00
TW
0

Nunó Sanç, governador de Mallorca, tria d'entre els seus col·laboradors els dos homes que seran els seus consellers personals i als quals sotmetrà, per l'estimació que els dedica, qualsevol disposició o aprovació del seu tan compromès càrrec reial. Aquests dos homes singulars són Pere d'Agen, un savi frare de Sant Domènec, i un jueu, que només coneixem com Estruc. No és cap secret que els monarques i personatges importants d'aquell temps confiaven, molt sovint, en els coneixements i l'astúcia comercial dels jueus amics. Així, per exemple, Jaume I El Conqueridor, quan es trobava en el setge de Ciutat de Mallorca, parlamentà amb els moros i per a fer-ho comptà, amb tota confiança, amb un jueu de Saragossa que parlava «algaravia», això és, àrab, i que nomia Baïel. Però són els Estruc que se'n solen dur la palma en aquests tractes diplomàtics i mercantils. No és, doncs, estrany, topar, entre els llinatges antics catalans que tenen blasó o escut d'armes, amb uns Estruc que vénen d'un sobrenom originat per una circumstància del naixement sobre l'adjectiu antic «astruc», derivat del llatí vulgar «astrucus», que vol dir «sortat» i, també, «feliç». Potser era el nom més freqüent en terres de la corona catalanoaragonesa dels jueus medievals. Segons l'historiador en heràldica Armand de Fluvià, «uns Estruc porten un escut d'armes d'atzur amb una estrella d'argent. Uns altres el porten xebronat d'argent i de gules de vuit peces. I uns altres porten de gules, una estruç d'argent».

Destacà, com a savi, un tal Estruc de Tortosa, i ben sabut devia esser, igualment, el nostre mallorquí Estruc Sibili, rabí major de la Sinagoga gran i del qual hem parlat en un altre indret. Aquest home vivia allotjat en una torre del carrer de l'Amor, en el barri de la Calatrava, i com conta l'historiador Antoni Pons, el qual personatge, acusat pel bisbe Gil Sánchez Muñoz de crim i sacrilegi, juntament amb dos rabins principals més, era empresonat. Dubtant que l'acusació fos veritable, el lloctinent del Rei, Joan Desfar, retardava el procés amb gran disgust de la plebs. Es va fer córrer la veu, entre els cristians, que els jueus eren molt rics, que el delicte seria arranjat amb doblers, que hi hauria un inevitable suborn. De tal volum arribaren a esser els comentaris en el carrer i de tal manera, des de la trona, predicaven els capellans contra els hebreus, que el lloctinent, per tal d'evitar que la gent, incontrolada, entràs en el Call a fer la gran matança, empresonà els tres suposats responsables, Estruc, Farrig i Stellatar. Un cop, mitjançant tortura, confessaren la seva culpa, se'ls oferí la commutació de la pena de la foguera per la de morir penjats si accedien a rebre les aigües del baptisme. Així ho feren i al seu baptisme seguí el de tots els altres jueus de la ciutat. I la reina Maria, des de Montsó, ordenava que «d'ací avant no puga haver en la illa call ne sinagoga de jueus ne habitar algun jueu més de XV dies sots pena de confiscació de béns».