Magdalena Ferragut indaga en l'art de mostrar-se a «Exhibicionistas»

L'exposició consta de dues parts complementàries que conjuguen exhibicionisme amb vouyerisme, «molt lligades» segons l'autora de l'obra. La primera proposa a l'espectador desplaçaments en ziga-zaga entre dotze retrats a mida real de set dones i cinc homes, d'edats compreses entre els 9 i els 79 anys. Alguns d'ells, s'exhibeixen nus de cos sencer i d'altres vestits de carrer.

La jove fotògrafa proposà a amics i coneguts que s'exhibissin davant la seva càmera digital així com volguessin, «no els he dit com s'havien de vestir o mostrar, és decisió únicament seva» matisà Ferragut. L'artista, després d'una llarga reflexió, pretén copsar l'exhibició diària de les persones quan surten al carrer, perquè «perdem la consciència d'una contínua exhibició, d'una manera de viure cap a fora i anam amb la careta posada de ser un més en una jungla de mirades».

És en aquest punt de reflexió que és necessària la intervenció de l'artista per mostrar «la fotografia com incessant vouyeur de realitats i mentides, i clar instrument per demostrar fins a quin punt la imatge forma part de les nostres vides».

En la segona part de l'exposició, mitjançant una perfomance, vol mostrar els pensaments d'una persona tancada en la solitud d'una habitació fosca davant un mirall. Segons la creadora, és «l'encontre amb ella mateixa». En aquest espai tancat, els espectadors observaran la protagonista, Leticia Maria, per uns espiells, mentre escolten en veu en off els seus pensaments. El text es basa en Una temporada en el infierno del poeta francès Arthur Rimbaud, «un exhibicionista extrem».