El famós escriptor francès Michel de Saint-Pierre enllesteix a Boissy-Maugis el que serà un autèntic best seller i alhora la novel·la crítica del catolicisme del moment en aquell país. Es tracta de l'obra Les murmures de Satan, encapçalada per tres sentències d'altres tantes plomes clàssiques, essència de la narració. De quan Sant Joan de la Creu escrigué: «Serem jutjats per l'amor»; i Charles Baudelaire: «La millor astúcia del diable és la de fer-nos creure que no existeix», i encara Lluc evangelista: «I així, després d'haver-lo temptat de totes les maneres, el diable es retirà d'ell per algun temps...».
En aquesta novel·la, l'autor tractava de reflectir la problemàtica religiosa sota un angle excepcional, un petit món que forma un nucli d'observació, una comunitat de seglars les finalitats de la qual són estrictament morals i volen atendre, per damunt de tot, la pròpia perfecció espiritual. Un home excepcional n'és el fundador. I no resulta estrany ja que es tracta d'un personatge dotat de gran força psicològica i gegantina voluntat. Però com diu un comentarista, els «seus bons desitjos es veuen torbats per l'enfrontament de passions que rauen, moltes vegades, en l'àmbit misteriós del subconscient i surten inesperadament a la superfície, envaint-ho tot amb la violència irresistible i sense mesura dels fenòmens naturals, impossibilitant qualsevol intenció secular de convivència regular i pacífica».
A través dels pensaments i sentiments dels personatges, Saint-Pierre fa una anàlisi de l'hipocresia humana, fora de la comuna i dins la comuna. Així, per exemple, pel que fa al món industrial, amb els seus executius mig autòmates. En el decurs d'unes negociacions per vendre a una companyia d'electricitat un transformador que els comuners han inventat, llegim:
«Heus aquí, persones que fan professió d'estar ocupades i obligades! Porten fins a l'esnobisme l'art d'estar cansats. Doncs tot el que es diu aquí ja ha estat dit abans. És evident que després de tres setmanes d'assajos concloents, tots sabem de què va la cosa. I tanmateix el director vol fer el seu croquis, el senyor Romain intenta minimitzar el valor del nostre invent per comprar-lo més barat, i l'enginyer conseller donarà detalls tècnics al seu president que ja els ha escoltat dues o tres vegades amb l'orella distreta, o important-li una punyeta... I tot això per respectar una mena de costum on cada un de nosaltres hi té la seva complicitat i del que ningú no és innocent. Les paraules no han canviat des dels temps dels mercaders de la Bíblia... El problema és saber qui es mereix una societat que forma generacions d'homes gelats com aquest, el qual cor no batega mai normalment a l'esquerra del seu pit. Quina cara ha de posar que li sien pronunciades al davant les paraules justícia i caritat? Es posarà vermell de cara? Pot ser no...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.