Miquel Ferrà i Martorell18/12/03 0:00
TW
0

En aquestes dates, llars, esglésies i convents de Mallorca ja preparaven els seus «betlems» i, com expliquen els betlemistes que enguany exposen el seu art al Mercat de Santa Catalina, a Palma, existí en temps dels avis un costum que avui sembla haver desaparegut i potser és cosa de tots recobrar-lo. Un pastorell que representava un frare era amagat dins el paisatge del betlem, potser rere un roc de suro, potser dins una plana d'espessa molsa, tal volta entre dues casetes o a l'esguard vora una branca de pi. Aquella criatura capaç de trobar-lo guanyava el joc. Personatge, per tant, lúdic, com el «caganer» dels betlems catalans, del qual se n'ha de descobrir, igualment, l'amagatall, molt nostre i present en les nostres rondalles, com aquella que recollí l'arxiduc Lluís Salvador, entre d'altres, i que totes plegades veieren l'edició en català de Mallorca a la casa impressora de Leo Woerl, de Wirzburg.

Es tracta en aquest cas de la rondalla Eu Fraret, pollencina, que ens recordaria, en certa manera, la castellana del «hombre del saco». Ens conta que un frare itinerant va fent bescanvis al llarg de la ruta, amb la fantasiosa aritmètica del conte famós de la lletera, i així, baratant, baratant, aconsegueix la possessió d'una nina petita que guarda dins les seves alforges. La nina serà alliberada per algú, el qual, per a més broma, hi posa en el seu lloc un ca rabiós. Quan havent recobrat les alforges, el fraret es llança novament al camí, feta una jornada més, es promet hores felices tot acaronant i besant la seva captiva. La seva pederàstia serà castigada puix que el ca li menjarà, de la primera mossegada, el nas. No menys pervers és «el fraret» que mossèn Alcover treu a rotlo en el seu recull de narracions populars. La rondalla porta per títoSa mitja faveta, feta en forma de glosat o, si voleu, poesia popular: «Francina-Ainous, no sabries/ cap rondalleta?/ Sa de sa mitja faveta./ La'm sabries contar?/ No sé si em recordarà.../

Da-li llendera!/ -Idò açò era i no era/ tot un fraret/ petitó, magre i veiet./ Tris-tras-tris-tras,/ camina, caminaràs/ un dematí/ troba su-enmig d'es camí/ mitja faveta./ La cui.-Bon re-careta!/ Ja cauràs bé;/ amb tu, carrera faré.-/ I tot ardit/ l'home torna a esser partit/ i va arribar/ a un poble, i sent tocar/ una campana./ A una dona ja demana:/ -Que hi ha una misseta?/-Sí, fraret.-/ Mitja faveta/ voleu guardar,/ i a missa poria anar?/ Sí fa, anau-hi...»

En aquesta versió, el que allibera la nina Catalineta, la substitueix per tres moixos afamegats, que «tot d'una es gats, ets escarpons arquejats i bufejant i es pèl arreveixinat, a ell s'afiquen, i tots tres ja l'emboliquen devers sa cara; i manotades es frare! I els gats unglades i brúfols i mossegades! I l'home espants!

A la fi ells com mil llamps,/ si ens agafau! I el me deixaren, pensau, fet tot un llàtzer. Se'n tornà an es seu paratge d'es monestir, i de pena se morí; i és a la glori, a l'infern o al purgatori».

Tot això era més pedagògic del que sembla. En el segle XVIII es donaren en alguns convents seriosos succeïts de pedofília que tant el bisbat com la Inquisició hagueren d'investigar.