La trista història d'O (1954)

En el darrer viatge a França, visitant l'Hérault, em cridà força l'atenció un castell del segle XVIII, enmig d'un parc, proveït d'elements ornamentals classicistes i barrocs. I em va sorprendre el seu nom: «Château d'O». No vaig poder evitar el ràpid efecte d'associar l'edifici amb el personatge suposadament fictici creat per Pauline Reage, aquella «O», pobra dissortada que ens volgué demostrar que les pràctiques sadomasoquistes eren fonts de plaer sexual. A una França que des de feia només catorze anys s'havia alliberat del nazifeixisme i havia restablert la democràcia sota les directrius de la Declaració Universal dels Drets Humans, algú s'aprofitava de la llibertat de premsa, pensament i impremta per tal de convèncer el lector curiós sobre les excel·lències d'un esclavatge malaltís. Escrivia un crític favorable a tal gènere de literatura: «El fet que aquest llibre hagi estat escrit per una dona (a nosaltres ens fa olor de mascle i el nom femení és només un pseudònim d'algú ben raret), i que aquesta dona hagi estat la primera a treure a la llum alguns dels fantasmes més amagats del seu sexe, potser no és desconegut a la força sempre renovada del xoc que produeix en els lectors aquesta Història d'O, fenomen estrany en les lletres franceses des de Proust, que cal aplaudir i situar Paul Réage entre els majors novel·listes contemporanis. Aquesta Història d'O ha sabut resoldre magistralment la fascinació de l'erotisme en la fascinació, més gran encara, de l'impossible». Jo crec que no és tanta la diferència argumental de Réage amb els relats de Sade. Aquí també dones encadenades, humiliades, sotmeses a tractes degradants, fuetejades sense compassió, repartides i compartides, en el castell aïllat de Roissy. Com més duros tenen els socis orgiàstics de la casa, més maldat mostren. L'estupidesa de la bella que gaudeix quan destrossen la seva pell i la seva carn. La dona com a objecte sexual però a mil anys llum de la prostitució remunerada o del matrimoni de conveniència. El botxí l'enamora i ella, fidel com un gos i indefens com un xotet, es deixa fer. Història d'O es complementa amb Retorn a Roissy, la segona entrega, on es vol justificar que l'altra cara del somni eròtic i la seva «degradació», que la barreja de plaer i dolor, que els jocs sadomasoquistes, són la gran conquesta social, la cirereta del progressisme. I tot plegat no està mal escrit, ben al contrari, bones descripcions i vius diàlegs. Tanmateix hi domina l'estupidesa dels inútils que no saben el que han de fer del seu cos.