Sade, boig o monstre?

Els més estúpids el proclamen mestre i asseguren que no hi ha millor literatura que la de l'escàndol barat i la corrupció de costums. Altres contemplen el marquès de Sade com una contradicció vivent, com l'home que va fer en els seus llibres l'apologia del crim. Com es menja això entre alguns dels seus admiradors que es presenten «progres» i defensors de les llibertats individuals i públiques? Després de l'alliberament de la Bastilla, diuen les cròniques, Sade fou nomenat president d'un tribunal revolucionari i es pronuncià categòricament contra la pena de mort. Estranya actitud enmig de la Revolució que el dugué a un manicomi, on va estar tancat la resta dels seus dies. Boig o sàdic? Víctima o botxí? Anem al cas de la data: sis mesos després de casar-se, el 1763, a París, i de passar una llarguíssima temporada a les possessions dels senyors de Launay, a Echauffour, Sade, que digué «la meva dona és massa decent i freda per al meu gust», és acusat «d'escandalosos maltractaments», puix que havia muntat una gran orgia, fuetejant i torturant unes prostitutes. Empresonat a Vincennes, falsament penedit, va fer la declaració següent:

«Em sent infeliç però no em vull queixar. Comprenc que sóc mereixedor de la revenja de Déu. L'única cosa que puc fer és demanar perdó pels meus pecats i plorar els meus errors. Déu em podria haver destruït sense donar-me temps per al penediment. Li estic ben agraït, puix que em permet de regenerar-me. Per això vull que em sigui permès de veure un sacerdot. Gràcies a la seva intercessió i al meu sincer penediment esper esser digne de poder-me apropar als sants sagraments, l'oblit dels quals ha estat la causa fonamental de la meva caiguda. Tinc també l'esperança que els meus jutges tenguin la bondat de no comunicar a la meva família la causa real del meu empresonament. Si fos així jo ja estaria perdut per sempre».

Li enviaren el confessor que demanava. Gràcies a la carta enviada amb aquestes raons a l'inspector Sartine i a la influència de la seva sogra, la senyora de Montreuil, que cedí als precs de la seva filla major, Sade era alliberat dues setmanes després. Tanmateix li prohibiren residir a París i es traslladà a Normandia.

La seva esposa, Claude-Renée, que no coneixia els secrets d'aquell empresonament, va refer amb ell una certa harmonia conjugal. Vingué de visita a Montreuil la germana de l'esposa, Anne-Prospère, que fou seduïda pel marquès. Això serà el començament de la ruptura matrimonial definitiva. Les porcades contra els drets i les llibertats de les dones segueixen amb les més absurdes i refinades pràctiques. L'inspector Marais dóna la veu d'alarma:

«No passarà gaire temps sense que tots haguem de sentir parlar dels horrors del senyor de Sade. Ara vol convèncer la senyoreta Rivière, de l'Òpera, per tal que vagi a viure amb ell. Li ha oferit vint-i-cinc lluïsos mensuals. Mentre el proxeneta Brissault li cerca al·lotes que vulguin... anar a la seva casa d'Arcueil, la senyoreta Rivière, sentint-se perseguida, l'ha denunciat...»

No va tenir tanta sort una pobra al·lota que demanava almoina.

El marquès li oferí hospitalitat i ella s'ho va creure. Així ho conten: «Després de tancar amb clau les portes perquè no pogués fugir, la despullaren, amenaçada amb la punta d'una espasa al coll. Ja nua, la fermaren i la fuetejaren salvatgement. Després que se n'anà, en deixar-la desmaiada, Sade i el seu botxí a sou, Rosa Keller pogué evadir-se saltant per una finestra. Una dona la va trobar el matí següent, mig morta, enmig del carrer, nua, amb tot el seu cos sangonós i creuat per cops de fuet».