Els veritables palestins (1896)

Mort el Salvador, els seus deixebles escamparen la doctrina cristiana per Israel des de les sinagogues. Això vol dir que des de l'any 33 a la destrucció de Jerusalem per Titus l'any 70 hi hagué proselitisme i apostolat cristià per tota la zona. En venir la «diàspora» o fuita massiva de jueus, hagueren, segurament, d'evacuar Israel els jueus de la llei mosaica i els jueus cristians, o seguidors del Nou Testament. Però dels uns i dels altres en restaren in situ en els temps posteriors. Amb més avantatge els jueus cristians, i els seus descendents, ja que l'Imperi Bizantí, fondament cristianitzat, els donaria des de Constantinoble una acurada protecció. Abans d'això, però, el paleocristianisme hagué de sobreviure clandestinament des del 70 al regne de Constantí I, el Gran (274-337), que traslladà la capital de l'Imperi a Bizanci. La seva victòria sobre Magenci, prop de Roma, va fer que es decidís definitivament a adoptar el cristianisme com a religió oficial sota el lema que ornava una creu, per principal senyera: «In hoc signo vinces». La qüestió és que Jerusalem esdevenia ciutat cristiana, on ja s'hi havia celebrat, amb gran afluència de jueus cristians, el Concili, format pels apòstols, l'any 52. Entre el 439 i el 457, Palestina és un territori sembrat de monestirs cristians, ja sia als llocs sagrats del cristianisme, Betlem, Natzaret, Jerusalem, etc. o en els paratges més solitaris i deserts: convents de Sant Passarió, Lutini (a quatre llegües de Jerusalem), Eutimi, Sant Teoctist, Sant Geràssim etc. Els cenobis troglodites també foren ocupats per ermitans solitaris. Podem localitzar en el territori palestí sants famosos com Julià d'Apamea, Barcebàs, Daniel Stilita... A Euteròpoli, a Palestina, els màrtirs Florià, Calànic i cinquanta-vuit companys, tots nascuts en aquell territori durant l'imperi d'Heràclit, eren morts a mans dels sarraïns. Abans d'això, Rufus i Zòsim, màrtirs, que amb un nombrós grup de grecs i jueus havien fundat l'església de Filipos, a Macedònia, ens demostrarien, per altra banda, la força que tenien fora del seu territori els jueus cristians. El mateix que feren els deixebles de Teòtim i Basilià a Laodicea, de Síria. Per altra banda, Jerusalem era, des dels dies de Constantí, la meta de nombrosos pelegrins per a visitar els llocs il·lustrats per la Passió de Crist. Quan a l'any 636, Omar aconsegueix una gran victòria sobre els bizantins a Yarmuk i s'apodera de Damasc i Jerusalem hi troba cristians i jueus, segurament en una semblant proporció, o, en tot cas, majoria de jueus cristians o palestins. Comença la conversió de tota aquella gent a l'islamisme, forçada o voluntària, segons el govern mahometà de cada moment.

Hi ha aleshores molts, diríem, «mossàrabs» orientals, mentre que un parell de minories, mosaica i cristiana, es resisteixen a deixar la seva fe. Llavors, en les Croades, Godofred de Buillon funda, el 1099, el Regne cristià de Jerusalem. Els jueus de llei mosaica no tenen cap mena de protagonisme en aquell procés. Reconquerida Palestina per l'Islam i sotmesa durant segles a l'Imperi Turc, passarà a mans angleses després de la Primera Guerra Mundial.

I un es demana... No són els palestins de soca-rel jueus primer cristianitzats i després islamitzats? És clar que hi hagué aportacions ètniques àrabs i turques. Però... No voleu admetre que jueus i palestins són més germans que el que sembla? Són les paradoxes de la història.