Escriptor maleït, James Myers Thomson (reserva índia kiowa-comanxe de Caddo, Oklahoma, 1906-1977) tingué una vida tan endurida i trista com el llenguatge amb el qual escriví la seva obra. No és estrany. Ja essent una criatura ben petita restà pobre i desemparat i hagué de fer feines de tota mena per tal de sobreviure. Treballà com a grum a un hotel, després fou ajudant de llanterner, conductor de camions, venedor ambulant, expert en explosius, guàrdia jurat, collidor camperol i moltes coses més. Però havia nascut escriptor. Assistí a escoles nocturnes, estudià a les biblioteques, llegí molt, va fer cursets de correcció d'estil, etc., i amb tot aquest bagatge, als quaranta anys, pogué entrar en el difícil món de l'edició. De sobte, el maccarthisme li llançà al damunt la més feixuga censura i el va incloure en la «llista negra». Fou acusat d'immoral, de tenir un lèxic grosser...
Tanta sort que una part de la seva obra ha arribat fins a nosaltres. I d'entre els seus títols, el millor i més conegut, publicat tal dia com avui per «Fawcet publications Inc.» és el que porta per títoPOP 1280, això vol dir, «Population», un poble de només 1.280 ànimes, un d'aquests petits pobles tan freqüents en els Estats Units. Un «poble petit amb una corrupció gran» diu Thompson i ens conta que en aquell punt geogràfic, que gairebé no figura en la majoria de mapes, el xèrif, Nick Corey, no dubta a fer servir els més immorals procediments per tal d'assegurar-se la reelecció. Però a la brutor que marca la carrera política de Corey s'hi ha d'afegir la conducta d'altres personatges, la seva dona, un cunyat subnormal, la seva amant, tots ells utilitzats per aquest «amo de poble» que no dubta a enfrontar-los cap a la destrucció final. «Jo havia estat cent vegades en aquella casa... Però aquella vegada fou la primera que m'adonava de com són totes en realitat. Ni llars, ni habitacions humanes ni res. Només parets de pi que tancaven el buit. Sense quadres, sense llibres, sense res que es pogués mirar o sobre la qual cosa es pogués reflexionar. Només el buit que m'estava calant en aquell indret. De sobte, deixà d'existir en aquell punt concret i prengué lloc pertot arreu. I de sobte s'omplí el buit de sons i volums, de tots els succeïts implacables que els individus havien conjurat en el buit. Nines indefenses que cridaven quan els seus propis pares es ficaven al llit amb elles. Homes que maltractaven les seves dones, dones que demanaven pietat. Nins que compixaven el llit morts de por i angoixa i mares que els castigaven donant-los de menjar pebre de banyeta coent.
Cares ulleroses i pàl·lides a causa dels paràsits intestinals, tacades a causa de l'escorbut. La fam, la insatisfacció contínua, els deutes que porten sempre els terminis, els com menjarem i com dormirem, els com ens taparem el cul. El tipus d'idees que persegueixen i assetgen quan només es té això i quan hom està molt millor mort. Perquè és el buit el que pensa, i hom es troba ja mort interiorment; i l'únic que es fa és propagar la pudor i el fàstic, les llàgrimes, els gemecs, el turment, la fam i la vergonya de la pròpia mortalitat. El propi buit».
Una literatura tan genial com demolidora.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.