El capellà Charles Martial Lavigerie, que amb el temps seria cardenal, arquebisbe d'Alger i Cartago, primat d'Àfrica i fundador dels Pares Blancs. Es dedica durant set anys a ensenyar Història Eclesiàstica a La Sorbona. Periodista, autor de llibres de text i de formació juvenil, es manifestà aleshores com un gran animador de les joves generacions i un propagandista missional força eficaç.
Havia nascut a Huiol, prop de Baiona, de manera que era basc per naixença i per part materna. Un viatge a Síria el decidí de dedicar-se a les missions. Així, essent un intel·lectual destacat, amb fonda formació universitària, el consagraren bisbe de Nancy el 1863. Tanmateix volia anar a Àfrica i el 1867 aconseguia el seu trasllat a Alger. Sabent que hi hauria fortes dificultats amb les autoritats colonials, per una banda, i els representants nadius per una altra, va veure que era precís arribar al poble mitjançant el diàleg, la comprensió i l'ajut. Això li va fer dir la seva fórmula integradora: «Us heu de fer orientals amb els orientals i africans amb els africans. El missatge de la fe es pot adaptar a qualsevol cultura».
Llavors, el papa Lleó XIII el nomenà administrador apostòlic de Tuníssia i fou per a mi de gran emoció visitar la catedral que tan celebrat personatge féu bastir en el camí de la ciutat de Tunis a Cartago, un gran edifici amb cúpules orientals i arquitectura inspirada en l'estètica musulmana. Fou precisament a Cartago que Lavigerie rebia solemnement el capel cardenalici el 1882. Lavigerie, però, s'havia significat des del començament de la seva gran aventura africana per la seva lluita contra l'esclavatge, i des de la seva posició jeràrquica començà dues grans campanyes europees per tal d'aconseguir l'alliberament de tots els esclaus i una llei general abolicionista que acabàs amb aquell comerç criminal i vergonyós. Va fer molts discursos i conferències, publicà tota mena de textos i tingué nombroses entrevistes amb polítics d'alt càrrec per fer escoltar les seves queixes i denúncies. Li plogueren els enemics, els calumniadors i els reaccionaris. Fou perseguit per propagandes, amenaces i insults. Havent fundat els Pares Blancs, seguidors fidels del seu ideari, i les Germanes Blanques, la congregació de monges dedicada a la mateixa tasca missional, de retorn a la seva Àfrica patí, al llarg de mesos, una paràlisi progressiva. Moria a Alger el 1892 i era sepultat a Cartago. Passats els anys, ja en el 1964, les seves despulles eren traslladades a la casa generalícia dels Pares Blancs de Roma.
En resum: un home útil i solidari, un home actiu al davant dels problemes socials i religiosos del seu temps, un precedent del també gran, en intel·ligència i acció, Charles Foucauld, apòstol dels tuareg. Respectat pels islamistes més radicals és, encara avui, el símbol d'una Àfrica que mereix millor sort.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.