Curio Dentato, personatge que trobam entre la història i la llegenda, representa un dels tipus tradicionals del romà vell, és a dir, amb prou saviesa per a mirar les coses des de la relativitat objectiva. Fou molt famós per les seves conquestes militars i per la seva ciència de l'estratègia, però més encara pel seu desinterès crematístic i per la seva frugalitat en la vida diària. Fou tres vegades cònsol i va merèixer tres vegades la consideració de gran triomfador per haver vençut els samnites, els brucis, els lucanis, els sabins, i, finalment, Pirrus, en la batalla de Benevent.
Recordem que Pirrus, rei d'Epir, famós per les seves lluites contra els romans, té també un seguit d'anècdotes aplicades a l'ensenyament moral. Dirigí una expedició a Itàlia, malgrat els avisos del seu savi conseller Cinees, i, gràcies a la sorpresa que causaren els seus elefants en l'enemic, fou vencedor a Heraclea, a Ascul. Tan cara li resultà aquesta darrera victòria, que respongué a les felicitacions dels seus generals: «Amb una altra victòria com aquesta, estic perdut!», paraules que des de llavors han servit per a recordar quan un èxit surt molt car. Morí Pirrus en la presa d'Argos, quan una vella li tirà una teula des del terrat de ca seva. (Aquesta escena inspirà un capítol de Ben-Hur).
Però tornem a Curio Dentato, que, havent-li enviat missatgers els samnites per tal d'aconseguir condicions menys endurides, en el decurs d'aquesta audiència li presentaren l'obsequi de calzes d'or. El romà rebutjà els valuosos objectes i va dir que més s'estimava comandar sobre els qui tenien riqueses que tenir ell mateix les riqueses.
Des de llavors i per comparació s'aplica el nom de Curio o Curius als homes desinteressats, enemics del luxe i les grandeses. Un pensament que coincideix amb aquell altre que molt bé expressava un pensador anònim: «Ens esforçam per aconseguir coses que suposam riqueses. En aquesta recerca de béns materials hi deixam salut, honradesa, dignitat i bons sentiments. I no pensam mai que no som nosaltres els posseïdors de les coses, sinó que són les coses, que d'una manera o de l'altra, ens posseeixen a nosaltres. Volem tenir més i més, tot creient, dins la nostra ingenuïtat, que com més tinguem més valdrem als ulls dels altres. Però qui té riqueses és envejat, odiat, escarnit a la seva esquena, criticat en els fòrums, oblidat després de mort per una societat que no li deu res. La riquesa de l'home és la llarga vida sense malalties, l'amor dels seus, la pau de l'esperit, la consciència neta, el contacte amb la natura...»
L'escola de Rousseau, al cap i a la fi.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.