L'home i el rellotge (1958)

Miquel Ferrà i Martorell29/10/03 0:00

Surt a la venda el número 151 de la revista Papeles de Son Armadans, tot un èxit quan una publicació literària tan especialitzada travessa la frontera del centenar i mig d'entregues. Això ha estat al llarg de tretze anys. El seu creador, fundador i redactor, Camilo José Cela, des del seu despatx de la Bonanova, aquest mes d'octubre, ens oferia, com quasi sempre en clau humorística, un relat sobre la Conducta de algunos hombres ante el reloj i així, entre altres coses, explicava que «hi ha homes que viuen sense rellotge i homes que viuen esclaus del rellotge. Del seus contraris se'n podria dir: hi ha homes que moren sense rellotge, com un tal Humberto Zadorra Najerilla, el cadàver del qual aparegué en avançat estat de descomposició però amb el rellotge, que era electrònic, en marxa i com si res; i homes que moren esclaus del rellotge, per exemple Ladislao Tórtola Najerilla, germanastre de l'anterior, que morí executat pel sistema del garrot: a les set en punt del matí, ni un minut abans ni dos després, això vol dir sonant les onze campanades de les set, quatre de finites per als quarts, i després set de relluentes i com a burlesques, per a les hores, en el rellotge de les reverendes monges...»

I segueix Cela tot fent la descripció o retrat d'altres individus de la seva ocurrència, uns de més absurds que els altres i tots plegats d'un món de fonda misèria provinciana...

«Nicanor estima el rellotge per la seva bellesa. L'abans esmentat Nicanor és poeta, vaja que nasqué poeta com podria haver nascut tartamudejant, o escorta, o presentador de ràdio, televisió i altres mitjans. Aquí tenim una breu mostra del seu enginy: «Que són de bells els rellotges/ de polsera, de butxaca,/ de paret i de cucut/ cantant en orla de flors!»

Felisín estima el rellotge per la rara lleialtat que la maquineta demostra en això de mesurar el temps, tac, tas, tac, tas... i així sempre, encara que caiguin aiguats o que es cremi el món. Domingo, que és quasi un personatge d'Azorín, estima el rellotge de robot, vull dir per reflex: el que de veritat estima és la manera tan elegant que té el temps de passar i fins i tot de conduir-se. Ara em toca tocar els qui odien el rellotge. Els seus arquetips, encara que poguessin esser altres, encara que podrien esser uns altres...»

I ens parla d'aquell que no pot veure el rellotge perquè li recorda el galopar de la vida cap a la mort. Aquell altre perquè diu que el rellotge li copeja la consciència. Un tercer personatge sent escumosa ràbia contra el temps perquè aquest té una manera traïdora i desconsiderada de tractar els mortals...

En resum, Cela i els seus papers de Son Armadans.