La premsa insistia, en aquelles dates, sobre la necessària demolició de les muralles per tal de convertir Palma en una ciutat moderna. Ja abans ho havia fet el Consistori: «L'Ajuntament ha pres l'acord de dirigir reverent exposició al president del Senat, pregant-li que el projecte d'esbucament de les muralles de la nostra ciutat sia aprovat en la mateixa forma que ho ha estat pel Congrés. És una necessitat per millorar la nostra vida col·lectiva, per veure disminuïda la nostra moralitat a les seves naturals limitacions, per al nostre desenvolupament social, per al nostre progrés, i hem d'eixamplar la nostra ciutat i aquest eixamplament no pot tenir lloc en bones condicions mentre Palma sigui un recinte de fortificacions».
Això em ve com anell al dit per comentar que el llibre meu, que just ara acaba de ser publicat, Palma a peu, ciutat passa a passa, a càrrec de l'editor Miquel Font, que pretén fer una mena de radiografia de la nostra capital, avui sobredimensionada per tanta població immigrant i flotant. I així i tot, com altres tantes ciutats del món, Palma conserva la seva identitat, els seus racons plens d'història i llegenda, les seves sorpreses arqueològiques, el seu testimoni petri, la seva riquesa artística.
Això em fa pensar en Vladimir Nabokov quan en el seu relat La Veneciana escrivia: «Lugano, Como, Venècia... Marmolà, assegut en un banc, sota un silenciós avellaner, i immediatament sentí el moll clapoteig d'aquestes ciutats assolellades i, després, les campanades i el xiulet de les ales dels coloms en volar, una rialla aguda semblant a la rialla de Maureen i l'arrossegar, seguit, seguit, dels peus d'invisibles vianants. Jo desitjava que s'aturàs aquí aquesta interminable experiència, però el que sentia, com un torrent, aprofundia cada vegada més. Si transcorria un altre instant i era incapaç d'aturar l'extraordinària capbussada, sentiria no només el seu trepig, sinó els seus cors. Milions de cors es dilataven i bramaven sorollosament, i Simpson, retornant a si mateix, s'adonava que tots aquests sons, tots aquests cors, estaven concentrats en el frenètic bategar del seu propi cor. Aixecà el cap. Un oratge lleuger, com el moviment d'una capa de seda, creuà l'avinguda. Els raigs del sol tenien ara un suau color groguenc...
I com se sent d'important el ciutadà, el personatge de la zona urbana, la criatura metropolitana? Això ho explica molt bé una altra escriptora, Colette: «I per quin motiu havia jo de deixar de ser del meu poble? No és precís ni pensar-hi. Et sens molt orgullosa, pobra moixeta meva, perquè vius a París des de que et casares. Haig de riure'm, quan veig fins a quin punt tots els parisencs se senten orgullosos de viure a París: els autèntics perquè equiparen això a un títol nobiliari, i els falsos, perquè es creuen haver ascendit de categoria. Segons això jo podria presumir que ma mare nasqué en el boulevard Bonne-Nouvelle! I tu et poses buida com una campana perquè t'has casat amb un parisenc. I dic parisenc per dir alguna cosa... Els veritables parisencs d'origen tenen menys caràcter en la fesomia. Hom diria que París els eclipsa!».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.