Miquel Ferrà i Martorell27/10/03 0:00
TW
0

És díficil posar-se d'acord sobre la data de naixement d'aquest gran personatge de la Grècia clàssica. I no només de la data de naixement, sinó també del dia i encara de l'any de la seva mort, que pogué esser el 405 o el 406. Agafarem, però, per bona la que suggereix un dels seus biògrafs. Eurípides és el darrer dels tres grans poetes tràgics de Grècia. Nascut a Salamina, destaca pel gran nombre de tragèdies que compongué, entre les quals s'esmenten com a més notables Ifigènia a Aulis, Ifigènia a Tàuride, Electra, Alcest, Hipòlit coronat, Les troianes...

No li han mancat crítics que vegin en la seva acció dramàtica una conducta irregular i, potser, massa llargs els discursos dels seus personatges. Però no oblidem que els grecs sentien una veritable passió pel debat, per la lluita verbal, pels oradors de la tribuna. El mèrit que ningú no li discuteix és el de la seva destresa per descriure les passions i per fer parlar cada individu en el llenguatge corresponent a la seva condició. És un teatre que destaca per la seva harmonia, elegància i bon estil. Tot plegat ens ha de fer oblidar les seves desigualtats, els seus atreviments, els defectes de planificació argumental i l'excés dels seus discursos.

I això a dos mil·lennis i mig de nosaltres.
El problema de la nostra visió del mite clàssic és, principalment, aquest allunyament cronològic. Els casos d'exemplaritat religiosa formaven part del llegat mental dels grecs des de la seva infantesa. Les tragèdies, representades amb la màxima solemnitat al davant del poble, accentuaven tots aquells elements de funció litúrgica i religiosa. Contemplar avui una d'aquelles peces treatrals amb un públic allunyat ja del mite i de les seves perspectives religioses i nacionals, és un repte per a la nostra mentalitat. Els secrets de mort i maternitat -com deia Pemán- solen esser el nucli de la trama. Finalment, és cert que encara avui aquestes obres transpiren un fons emocional de passió i amor però que ben sovint, en descobrir sobtadament la progènie de l'heroi, retornen a les boires d'un món en bona part enigmàtic des de la perspectiva de la immobilitat hieràtica del gènere, i per la complexitat del seu moviment psicològic o interior. En resum, la tragèdia grega ens trasllada a la dramatúrgia dels tres grans: Sòfocles, Esquil i Eurípides. Aquest, que tingué una refinada educació, mostra una considerable influència del pensament dels sofistes. De les noranta obres que compongué, només se'n conserven dinou. En les seves tragèdies, per altra banda, el cor perd preeminença. I com a resultat d'aquesta tècnica, procura decantar-se del món mític i anar al tema de la passió humana, els interessos, l'exaltació d'Atenes i l'amargor dels nostres destins. Sembla que no tingué gran èxit en vida, però després de mort el consideraren un gran dramaturg, model de la nova comèdia grega i de la tragèdia llatina. En els temps posteriors, i moderns, la seva influència ha estat considerable i les seves heroïnes, Andròmaca, Medea, Ifigènia i Fedra, continuen essent figures de comportament i font d'inspiració per a nombroses produccions en les diferents arts.