David Herbert Lawrence (Eastwood Notts, 1885-1930) no va veure publicada la seva obra Etruscan Places, puix que aquesta aparegué, com veim, pòstumament de la mà de l'editor Martin Secker dos anys després de la seva mort. Lawrence era el quart fill d'un miner. Als tretze anys guanyà una beca per anar a estudiar a l'Institut de Nottingham, però abandonà els estudis per fer feina com a venedor de productes mèdics. Tanmateix, tornà als ambients estudiantils i treballà d'ajudant de professor a Eastwood. Novament intregat als estudis, aconseguiria un certificat de professor a la universitat de Nottingham i descobriria alhora la seva vocació per la literatura. La seva primera novel·la, The White Peacock fou publicada el 1911 i amb excepció d'un temps que passà fent de mestre d'escola a Croyton, va viure des de llavors, de la seva escriptura. Durant dos anys viatjà per Alemanya i Itàlia, i, de retorn a Anglaterra, es casà el 1914 amb Frieda von Richthofen. El 1919 viatjà novament, primer a Europa, quan conegué Mallorca, i després a Austràlia i Amèrica. S'establí, llavors, durant una temporada a Nou Mèxic però tornà a Europa, molt malalt de tuberculosi, el 1929. L'any següent moria.
Etruscan places, una visió històrica, llegendària, sociològica i gairebé poètica del país dels etruscs, enllaçant passat i present, resulta interessantíssima. Com diu el professor Pallotino, «abans dels romans i el seu imperi i que fossin unides per aquells les terres d'Itàlia, existí un poderós i altament civilitzat poble en aquella península, els etruscs, que prosperaven fa dos-mil cinc-cents anys». Richard Aldington escriví que Lawrence, «cap el final de la seva vida, estava molt convençut que la vida moderna feia molt de mal als esperits humans i per això es submergí, fascinat, en les civilitzacions dels indis de Mèxic i dels etruscs, ambdós pobles molt ignorats. Lawrence i la seva muller Frieda visqueren a Nou Mèxic i Mèxic del setembre del 1922 als començaments de 1925. Per altra banda, visità Etrúria amb el seu amic americà Earl Brewster la primavera del 1927. A Cerveteri descriu, observa i fotografia les cambres sepulcrals, els sarcòfags, la tomba dels Stuccos a la Grotta Bella, els caps de terracota guardats en el museu de Villa Giulia, els passadissos de la Regolini-Galassi i altres monuments semblants, les ceràmiques gregues conservades a Tarquínia...
Mostra la seva admiració per les pintures, tan sorprenents, a determinades cambres mortuòries, com aquella de Tarquínia, que representa caçadors i pescadors. Així, podem observar com era una barca de pesca, quina mena de xarxes eren emprades i quins peixos eren els més pescats i coneguts. Per altra banda, veim un caçador que armat amb la seva fona vol abatre alguns ocells. A la tomba dels lleopards, on apareixen dos d'aquests animals, l'observador pot descobrir com era un sopar de gent noble i com els servents ocupaven amb diligència els seus llocs, mentre els músics entretenien la vetlada. Altres escenes festives, també a Tarquínia, volen vèncer els colors ombrius de la mort: uns dansadors, per exemple, que s'entreguen a les seves capricioses evolucions. La fauna que més convivia amb aquella gent semblen ser els cans, els coloms, les gavines i els dofins. Hi ha també bous i cavalls, mítics cavalls de mar amb cos de sirena... i en els elements escultòrics, els cans que ajuden l'home en la caça del porc senglar o a Volterra, altra vegada els cans en el drama d'Acteó.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.