Neix el fantàstic Penya (1823)

Miquel Ferrà i Martorell19/10/03 0:00

Tal dia com avui neix a Palma el que seria un dels homes més compromesos amb qualsevol aspecte de la cultura illenca, Pere d'Alcàntara Penya. Conta Miquel dels Sants Oliver que «son pare fou un de tants armadors i capitans de la carrera d'Amèrica, en aquell temps en què el port de Mallorca sumava un barcarès de més de cent naus d'altura... El bergantí de què era propietari i que conduïa per si mateix el vell Penya, ve que fa mala fi. El nàufrag, tirat contra una platja per les onades furients, se salva clavant en terra un punyal que no podia abandonar-lo i a on s'abraona contra la reculada del mar arborat». Episodi que sembla tret de les novel·les d'Alexandre Dumas. Perduda la nau, el capità Penya havia de recobrar-se econòmicament i partí cap a Amèrica, on residí mitja dotzena d'anys. Mentrestant, el seu fill, Pere d'Alcàntara, que ja havia acabat l'escola i els estudis secundaris, puix que era un bon estudiant, es matriculà a la Universitat de Barcelona per a seguir estudis de Dret. Hereu de l'esperit aventurer de son pare, l'hivern de 1849 se'n va anar a peu a Madrid des de la ciutat comtal, inversemblable esforç que narrà Joan Alcover:

«A un cert paratge clapat de neu, s'aturà a conversar amb un treballador que li demanà metxa per encendre el cigarro. En Penya no entenia, mes el sol de Castella i un tros de glaç que sabé emmotllar en forma de lupa amb el vidre del rellotge, el proveïren de foc. El rústec se'n meravellà, i en arribant al poble féu relació del cas, rebuda amb general incredulitat, mes el foraster va dissipar-la repetint l'experiència, entre els veïns estupefactes, fins i tot el batlle. El tractaren com un papa, sense cobrar-li hostatge; la seva popularitat de nigromant el retengué alguns dies; va consumir els llapis i els colors, i hagué d'emprar pisa fumada per atendre les comandes de retrats; i, per donar-li comiat, es congregà la gent a la sortida del vilatge, fent voleiar els mocadors, fins que l'artista erràtic va desaparèixer al lluny en la via solitària...»

Advocat, dibuixant, pintor, periodista, poeta, escriptor, dramaturg, enginyer de fortificacions... Certament fantàstic. Escriu Gabriel Janer Manila que Penya «de ben jove va sentir-se atret per l'antiga cultura del poble: les rondalles i les cançons tradicionals, les velles facècies, les històries llegendàries i els romanços antics que explicaven llunyanes guerres, amors afortunats i desventures. Segurament va esser el contacte primerenc amb aquesta literatura de transmissió oral que li encomanà el gust per l'expressió literària i l'amor a la llengua del seu petit país».

Però és en la seva barreja de tècnica, ciència, lletres i art, que em recorda, més que un heroi d'Alexandre Dumas, un personatge de Juli Verne.