L'escriptor barcelonès Manuel Vázquez Montalbán va morir ahir a l'aeroport de Bangkok als 64 anys d'una fallida cardíaca. L'autor de Galíndez tornava d'una gira per universitats d'Austràlia i Nova Zelanda i esperava un vol per tornar a Barcelona. L'escriptor havia estat operat del cor feia nou anys i tenia implantats quatre «bypas».
El poeta i periodista tornava d'una gira iniciada el 30 de setembre i havia visitat els centres de Nova Zelanda, Melborune, Adelaide, Canberra i Sidney. A la gira, l'autor havia pronunciat conferències amb títols com «El mito de la novela policiaca española» o «El papel de la literatura y los escritores en la construcción de la ciudad democrática».
Barcelona ha perdut així un dels seus escriptors més il·lustres i versàtils. Nascut a la ciutat catalana el juliol de 1939, Vázquez Montalbán conrà la poesia, l'assaig i la narrativa, deixant com a llegat una vasta obra literària. En els seus inicis a la dècada dels seixanta ja va posar de manifest la seva versatilitat, combinant la poesia amb l'assaig i els articles de premsa.
En la seva joventut va participar a l'oposició al règim de Franco en el Frente de Liberación Popular i en el Partit Socialista Unificat de Catalunya. A més a més, va ser condemnat a tres anys de presó el 1962.
En poesia va destacar amb obres com Una educación sentimenta (1967), Praga (1982) i Pero el viajero no huye (1990), mentre que en narrativa va publicar Recordando a Dardé (1969), Happy end (1974) i Cuestiones marxistas (1974).
Però com va ser conegut Montalbán va ser per ser el creador del detectiu Pepe Carvalho, amb el qual començà una sèrie d'obres destacades entre les quals s'inclouen Yo maté a Kennedy (1972), Tatuaje (1974), La soledad del manager (1977), Asesinato en el comité centra (1981), Los pájaros de Bangkok (1983) El hermano pequeño (1994) i Asesinato en Prado del Rey y otras historias sórdidas (1987).
Vázquez Montalbán destacà amb els seus llibres d'articles i assaigs com Manifiesto subnorma i Crónica sentimental de España. On també demostrà la seva mestria va ser en el món del periodisme, en què col·laborà en publicacions com Hermano lobo, Triunfo, El País, Interviú, el diari Avui i La Vanguardia.
Aquesta tasca polifacètica va ser reconeguda amb la concessió de nombrosos guardons, com el Planeta el 1979 per Los mares del sur, el Premi Nacional de Narrativa per Galíndez a l'any 1991 i el Nacional de las Letras el 1995. L'autor va rebre altres premis com el de la Crítica d'Alemanya per El balneario o el Premi Recalmare per El pianista i Asesinato en el comité centra. Casat i amb un fill, també escriptor, va publicar l'Autobiografía del general Franco, el 1992, i articles setmanals en el diari El País. El seu darrer llibre era Erec y Eneide.
Les reaccions en el món cultural i polític no s'han fet esperar. El rei va enviar un telegrama de condol a la seva vídua, mentre que diferents polítics del PSUC, el PSOE, ERC, IU, PP i CIU han expressat els sentiments per la pèrdua de qui tots consideren com «un dels grans escriptors d'aquest país».
Els qui estaven més afectats per la tràgica notícia, a banda de la família, eren els seus millors amics: Maruja Torres, Eduardo Mendoza, Juan Marsé i el cantautor Raimon, que asseguraren que era una pèrdua «demoledora». També qualificà el fet com a «tragèdia» Rosa Gil, la propietària de Casa Leopoldo, que l'escriptor immortalitzà als seus llibres.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.