TW
0

Georg Ward Nichols, que es feia anomenar Coronel Nichols, publica a la revista Harper's les aventures d'un personatge real, Wild Bill. La fantasia de l'autor el convertí falsament en un heroi gloriós, fins al punt que el públic no ha volgut acceptar mai la realitat d'allò succeït. Conta Nichols que Wild Bill, al davant d'un destacament de cavalleria creuava el sud de Nebraska, i se separà un dia dels seus homes per tal de visitar una amiga seva, la senyora Waltman, a la qual trobà dins la seva barraca tota espantada. Ella informà Wild Bill que el bandit McCanles i la seva gent vagarejaven per aquell indret i cercant James Butler Hickok, àlies Wild Bil, puix que havien promès «destrossar-li el cor a ganivetades» i s'assegura que «temps abans, McCanles i Wild Bill havien tingut alguns xocs a les muntanyes». La qüestió és que «McCanles es precipità dins la barraca amb la pistola a punt, però no fou prou ràpid -explica el mateix Wild Bill- i la bala del meu rifle li travessà el cor. De seguida, l'habitatge s'omplí de bandits, que entraven per ambdues portes. Eren bèsties salvatges, amb les cares rogenques d'ira i a causa del licor, inflamats els ulls i cridant i maleint com dimonis. Així i tot, jo vaig aconseguir de restar tranquil i vaig apuntar amb inversemblant serenitat. Un tret, un altre, un altre i un altre. Quatre morts rodaren per terra. Però això no aturà els altres. Dos d'ells dispararen amb escopetes carregades de perdigons. Vaig notar com el plom es clavava a la meva carn. L'estança s'omplí de fum. Dos homes es llançaren contra mi. Vaig veure els seus ulls quasi fora de les òrbites, com llunes a través de la boira. A un el vaig abatre d'un cop de puny. A l'altre, d'un tret. Els tres que restaven em feren caure sobre el llit. Vaig lluitar desesperadament. A un li vaig rompre el braç amb les meves mans. Em vaig voler aixecar i em tomaren amb un cop de culata sobre el pit. La boca i el nas se m'ompliren de sang.

Aleshores vaig arribar al màxim de la meva fúria. Record que vaig prendre a un d'ells el ganivet i que vaig perdre la noció de la realitat. Tot ho veia a través d'un vel rogenc. Vaig notar que anava assetjant uns i altres pels racons, pegant i tallant amb el ganivet, fins que em vaig adonar que tots eren morts».

La realitat és que Hickok no comandava aleshores cap destacament de cavalleria, que el xoc armat no tingué lloc en cap barraca de cap senyora Waltman, que McCanles no era cap de banda de lladres i assassins, sinó un home pacífic i quasi normal, que no hi va haver lluita contra deu homes sinó contra tres i un nin de dotze anys, pràcticament desarmats; que Hickok era defensat per dos homes i una dona i que mai no va rebre dotze perdigons al cos ni tretze ferides d'arma blanca, i se'n sortí sense tall ni nafra.

Per altra banda, els documents judicials diuen que Hickok i els seus dos amics hagueren de comparèixer al davant d'un tribunal per a respondre d'assassinat.