Una grandiosa manifestació nocturna amb torxes a la plaça de Sant Pere de Roma, tal dia com avui, marcava l'obertura del Concili Ecumènic Vaticà II. Quan Pius XI publicà la seva encíclica «Mortilium animos» que frenava l'incipient moviment ecumènic per part dels catòlics, Joan XXIII, aleshores Roncalli, Legat pontifici de Romania, comentava: «Tanmateix ens acabarem reunint tots en un sol ramat, perquè Déu ho vol». I per això, tot d'una que fou papa, cercà l'ajut del cardenal Agustí Bea, que sentia la mateixa inquietud i les mateixes idees, i crearen una nova congregació romana que no era altra cosa que un secretariat per a la unió dels cristians, les quals idees i sensibilitat eren molt diferents de les tradicionals en els mitjans de la Curia. Des del primer moment, els problemes es plantejarien en franca superació de l'esperit contrarreformista. Bea era un home erudit que manejava una teologia viva i tenia una gran capacitat de treball malgrat els seus anys.
Coneixia diferents llengües, es movia fàcilment dins els àmbits públics, socials i polítics i tenia grans amics entre protestants, ortodoxes, jueus i budistes. Joan XXIII es dirigia als cristians no catòlics per dir-los: «No vulgueu fer un procés històric, no vulgueu saber qui tenia raó i qui no la tenia. La culpa és de tots. Us deim que és necessària la unió i ens deixarem de litigis».
Això no vol dir que Joan XXIII, amb la seva infinita paciència però amb un seny entossudit, no hagués de lluitar amb velles mentalitats i sensibilitats tancades. El més important és que l'Església catòlica anava a fer la seva autocrítica enmig dels altres germans separats, amb l'objectiu final de realitzar el necessari «aggiornamento», dit en altres paraules, la confessió dels passats errors històrics, un propòsit de reforma dins l'esperit de la penitència i una anàlisi de la llibertat religiosa. D'aquesta manera bisbes i patriarques d'altres esglésies cristianes no catòliques començaren a mirar amb simpatia la Ciutat vaticana, eren tractats amb deferència per la Guàrdia suïssa, parlaven a la cafeteria amb prelats i perits conciliars, prestaven tota la seva atenció mentre duraven les discussions dins l'aula i pregaven a la basílica calladament. Restaven quasi hipnotitzats, segons un cronista, per la gran personalitat del pontífex, que amb els seus gestos volia arribar al màxim grau de mutu enteniment. Però això no era tot.
Pel papa Roncalli, bona part de les seves preocupacions i esperances anaven dirigides al poble jueu, al destí amarg que perseguia els que anunciava com els nostres pares en la fe. És cosa documentalment provada que Joan XXIII, durant la Segona Guerra Mundial salvà la vida de molts jueus en els dies de la seva estada a Grècia i Turquia. Reconeixia com un dels grans pecats del cristianisme l'antisemitisme secular i explicava que la història sencera de la salvació humana començà un dia a Ur, Caldea, quan Yavé, Déu, el pare de Nostre Senyor Jesús, posà Abraham per pare dels creients i dipòsit de la seva aliança amb els homes.
En resum: El concili fou un èxit de participació i resultats, i alhora, un dels més importants esdeveniments del segle XX.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.