Del diari d'Anna Frank (1942)

No és la primera vegada que parlam d'Anna Frank en aquesta secció. Aquesta nina jueva tenia tretze anys i ja demostrava ser una gran escriptora. Gran lectora, alhora, s'interessava per tot. Fou, per a la literatura alemanya, el que Rosselló-Pòrcel fou per a la catalana, és a dir, l'autor que mor en la flor de la jovenesa quan tanta obra bona promet. Anna era filla de comerciants alemanys que, quan començaren les persecucions nazis, es creien haver trobat a Holanda la seva salvació. El juliol de 1942 els Frank es plantejaven les dues opcions: entregar-se a la Gestapo o amagar-se, amb tots els riscs que això comportava. En unes golfes situades rere el pati d'un edifici d'Amsterdam fou instal·lat el seu refugi. Tota precaució era poca. No s'havien de deixar veure i evitar qualsevol mena de renou. La convivència de vuit persones en aquell forat de rata es podia fer insuportable. Però la mort els esperava al carrer. Escrivia Anna: «Avui no tenc més que males noves. La Gestapo captura sempre seguit molts jueus amics nostres. Els fa víctimes de maltractaments i els transporta en vagons per a ramat al gran camp de concentració de Westerbork, a Drente. Westerborg ha de ser un autèntic malson. Cents i cents de persones es veuen obligades a rentar-se en una sola peça i no disposen de rentadors. Homes, dones i infants dormen en la més completa promiscuïtat, uns damunt dels altres, en el primer racó que poden trobar. No és necessari parlar de les conseqüències d'aquesta barreja. Són moltes les dones i les al·lotes que n'han restat embarassades. No tenen mitjà de fugir, ja que la majoria es distingeixen pel seu cap pelat i d'altres per la seva ètnia hebraica. Si això passa ja a Holanda... Què no ha de passar a les bàrbares i llunyanes regions de les quals Westerbork n'és només el vestíbul? No ignoram que aquestes pobres gents seran assassinades. La ràdio anglesa parla de cambres de gas: tanmateix potser que aquesta sigui la millor manera de morir ràpidament. Això em posa malalta. Miep ens conta tan al viu aquests horrors que ella mateixa sembla trastornada. Per esmentar-te un exemple de fa poc temps, Miep trobà davant de la porta de ca seva una vella jueva paralítica que esperava els homes de la Gestapo que havien anat a cercar un cotxe per transportar-la. La pobra vella estava aterrida sota el bombardeig dels avions anglesos; tremolava de veure els feixos lluminosos que es creuaven com fletxes en el cel. Miep no va tenir coratge de fer-la entrar a ca seva. Però ningú no l'hagués tingut aquest coratge, ja que s'exposava a la severitat d'un càstig per part de la Gestapo. Elli està també molt afectada. El seu promès ha de marxar a Alemanya i té por que els avions que sobrevolen les nostres cases deixin caure la seva càrrega de bombes, de vegades de milers de quilos, sobre el propi cap de Dirk... No he arribat encara al final de la meva pregària fúnebre. Has sentit parlar alguna vegada d'hostatges? És la darrera cosa que han pensat per castigar els que fan sabotatges. Ciutadans innocents i perfectament respectables són detinguts i esperen la seva condemna a la presó. Si el sabotejador no és capturat, la Gestapo afusella cinc hostatges, senzillament...»