En aquesta data començava Francisco de Goya la seva sèrie de gravats «Los desastres de la guerra», que acabarà al cap de quatre anys. Com un gran periodista gràfic, el pintor aragonès va saber reflectir les escenes més espantoses en què es combina l'absurda crueldat i la revenja dels combatents, ja definitivament animalitzats. Goya es va servir d'escenes vistes o escoltades i hi critica el fanatisme, la injustícia, el matar per matar, el drama i la tragèdia dels pobles en guerra. Ahir us oferíem el relat d'una d'aquelles espantoses jornades tal com les narrava François Coppée. Avui en continuam amb la segona part:
«Tràgica escena aquella! Vàrem disparar tots i la descàrrega no fou fluixa; restà ben esbargida la placeta. Amb gust pervers, amb monstruosa tranquil·litat, cansats ja, sentint en el cor roí unes ànsies fastigoses de botxí, immolàrem aquell grup de màrtirs. Després, la ferotge obra ja consumada, quan la fumassa densa desaparegué de la serena atmosfera, vérem la sang calenta dels cadàvers que davallaven pels escalons del pòrtic i, de cop i volta, s'obrí al davant de nosaltres la gran nau d'una església obscura. Els ciris eren com una constel·lació de punts d'or enmig de les ombres. L'encens pujava en blancs nuvolets i escampava el seu enervant aroma. En el fons del cor, com aquell que res no havia sentit de la lluita sorollosa, de cara a l'altar, un sacerdot magre, molt alt, el clotell coronat per cabells blancs, acabava calmós les sagrades cerimònies de l'ofici diari. És un record que mai del meu esperit no es podrà esborrar. Avui, que ho estic narrant, tinc aquells moments tan presents com si els estigués vivint ara mateix. Aquella església, el frontis de la qual recorda quelcom de les mesquites mores; els monjos amuntegats i assassinats. El Sol, sota la llum enlluernadora del qual fumejava la sang, i en el fons, del negrenc portal, sota les voltes, allà dintre, l'altar i el sacerdot i el resplendor de la sagrada pompa. Jo era aleshores un heretge ple de pecats.
Un sac de flastomies, unes beasses de temeràries burles. I encara record que vaig encendre, per burlesca vanaglòria, quan en la catedral a sac entràrem, la meva pipa en una làmpeda, entre bromes dels meus camarades. Però, tot i que la cosa per a nosaltres anava de broma, aquell capellà vell, tan pàl·lid i tan greu em feia por. Foc! Cridà amb veu ronca un oficial. I ningú entre els soldats no es mogué. El sacerdot, sense fer-ne cas, es girà cap a nosaltres amb la custòdia eucarística entre les mans, puix que era el punt que acabava la missa i l'oficiant beneïa el poble... El mateix oficial repetí l'ordre. Amb això, un soldat, un covard, obeint, disparà. Sota l'explosió espantadora, tornà més pàl·lid el sacerdot, però sense tancar els ulls, amb sonora entonació, seguí les seves pregàries... Sorgí aleshores de la nostra filera un altre tret. En l'altar, tremolós, recolzà la mà esquerra, i sostenint l'hòstia amb la dreta, completà la santa benedicció, ja amb veu més baixa però clara: «Et Spiritus Sanctus». Amb la fórmula de la pregària complida, caigué mort. La custòdia xocà i rebotà tres vegades en les rajoles. Restà espantada la tropa de guerrers del martiri cruel i del brutal crim. -Amén! Va dir en to de burleta un tambor, el pallasso del regiment, i forçà una riallota».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.