Els desastres de la guerra (1808)

Miquel Ferrà i Martorell05/10/03 0:00

Després de la derrota de les tropes franceses per les espanyoles comandades pel general Castaños a Bailén, el duc de Wellington desembarca amb efectius anglesos a la badia de Mondego i obliga els francesos a evacuar Portugal un cop signada la capitulació de Cintra. En aquesta data, Napoleó Bonaparte s'enfurisma i decideix una gran invasió de la península Ibèrica. Ell mateix es posa al capdavant de la «Grande Armée» que ocupa Espanya. L'Exèrcit espanyol és derrotat a l'Ebre i els francesos s'apoderen de Madrid, tornen a posar el rei Josep I Bonaparte en el tron, persegueixen els contingents anglesos fins a Galícia i llancen sobre la zona de Llevant una nova ofensiva i un segon setge de Saragossa. La capital aragonesa resistirà fins el gener de 1809 i al cap dels anys, un celebrat poeta francès, François Coppée, fa com Goya però dins l'àmbit literari una emotiva denúncia dels desastres de la guerra.

«Era l'any 1809 quan entràrem finalment a Saragossa. Jo era sergent. La jornada fou sagnant i horrible. Un cop presa la ciutat, haguérem de guanyar les cases una per una. Totes tancades, una pluja espessa de trets ens era llançada des de les finestres. Entre nosaltres, de boca a boca, corria el missatge següent: -Els capellans en són els culpables!- I quan com ombres corríem fatigats de lluitar des de l'alba, amb els ulls cremats per la polseguera i l'amargor als llavis del cartutxo mossegat sempre seguit, fèiem foc sobre qualsevol sotana o capell de teula que tinguéssim a la vista. Tot això és viu en la meva memòria. A poc a poc pujava el meu batalló per un carrer estret i jo hi marxava, com a sergent, en avançada. Miràvem a un costat i a l'altre, a les teulades, i hi vèiem espantoses ràfegues com bufades de fraga. Lluny ressonaven veus horribles i confuses i veus de dones degollades. Passàvem saltant per damunt dels cadàvers ajaguts sobre les lloses del carreró.

La tropa, ajupida, penetrava en els humils habitatges, i en sortir-ne mostrava la baioneta roja, i dibuixava creus amb sang a la paret. Era precaució pròpia d'aquella desfilada nostra no deixar enemics a la rereguarda. Sense les notes alegres de la música, avançàvem sense fer redobles de tambor. Cara amarga deixaven veure els nostres braus oficials; i fins i tot els veterans, gent heroica, estrenyien les fileres, i es sentien com reclutes, amb una sotsobra interior. Sobtadament, a la volta d'una cantonada, ens criden en francès: Au secours! Au secours!, amb clam de gran angoixa. I topam amb una companyia mig rompuda dels nostres garrits granaders, rebutjats en fuita vergonyosa de l'atri d'un convent, que guarden no més de vint monjos, que ens pinten com una legió diabòlica de caps pelats, creus blanques sobre la roba, descalços, que amb els seus braços sagnants, arromangats, amb terrible ràbia, a cops de crucifix, rebutgen la host invasora...»

Segueix la narració del poeta Coppée. Però nosaltres no tenim més espai. Demà seguirem amb el relat d'aquella tètrica jornada.