Monturiol, periodista (1849)

Miquel Ferrà i Martorell02/10/03 0:00

Tal dia com avui surt al carrer el primer número d'un nou setmanari barceloní que es diu El Padre de Família, del qual és fundador i director Narcís Monturiol, el mateix que inventà el submarí. Per raons polítiques havia hagut d'anar a l'exili, i en tornar, tenaç com era, no va voler estar mans plegades, pel que feia al seu esperit revolucionari, i en companyia d'alguns amics feia realitat aquella publicació que sabia incloure entre les seves pàgines articles socials i científics, tot tractat de manera divulgativa. El periòdic es publicà fins el març de 1858, quan una sanció del Govern impedia la seva continuïtat. El fiscal denunciava El Padre de Família perquè tenia un contingut tan perillós com els dels periòdics francesos Le Siècle i La Presse, adherits al partit Socialista francès. Amb tota intenció, Monturiol s'havia proposat de fer una tasca pedagògica popular, puix veia necessari fer servir la premsa per tal de difondre noves idees i educar la gent humil. Encara que privat de sortir El Padre de Familia, els intel·lectuals posaven els obrers amb contacte amb altra premsa de fora o clandestina, el capità general Zapatero i el governador civil Francisco Fulgosio, com els seus successors, publicaven bans prohibint a les fàbriques la lectura de periòdics i papers públics. L'historiador David Ferrer, que estudià aquells setmanaris de Monturiol, no dubta a afirmar que encara que fos un programa social moderat que s'exposava en llurs pàgines, molestava força les autoritats. Una de les multes que imposaren a El Padre de Familia pujava fins als cinquanta mil rals, molts de doblers.

«Els articles tractaven de temes molt diversos, però abundaven els que feien lloances al principi de l'associació i la família, com a base d'una nova societat. Destaquem -Consideraciones sobre la crianza física i moral de los niños- entre d'altres, com aquells que tenien per tema les malalties dels treballadors. La preocupació pels problemes de la classe obrera és evident i, fins i tot, es tracten assumptes tan nous com la introducció de les màquines i els problemes que planteja, amb una visió progressista, o la possibilitat d'associar-se per construir habitatges o crear cuines col·lectives per solucionar el treball de les dones...». Són paraules seves: «Els jornalers només desitgen pa, moralitat i instrucció».

És evident que aquí, moralitat, significa el contrari de corrupció i hipocresia. Però tan emotiu com el seu setmanari és aquella carta del novembre de 1867, quan escrivia: «S'acosta el moment que jo podré dir que el món submarí ens pertany. Què importaran aleshores les meves angoixes i tots els treballs que estic passant? Pobre, despreciat pels poderosos, oblidat per aquells que em feren concebre esperances de suport, amenaçat de la ruïna immediata... Què serà de mi i del meu Ictíneo si no aconseguesc tenir-lo complet en aquests pocs mesos, tal volta dies que em queden de treva?».
Emotiu.