Miquel Ferrà i Martorell01/10/03 0:00
TW
0

Com a resposta a les cartes de l'arquebisbe Gil, en les quals manava a tots els clergues que deixassin les seves amants i concubines, Juan Ruiz, Arxiprest d'Hita, escriu poemes satírics sobre aquella escandalosa realitat, una realitat que es fa inqüestionable amb el document de la Constitució sinodal del 16 d'abril de 1342, al text del qual, Gil de Albornoz dóna instruccions sobre la manera com han de ser tractades les concubines del clergat. Sembla que tal clergat reaccionà de mala manera al davant de la campanya puritana de l'arquebisbe. El centre dels relats continguts en aquesta obra, Libro de buen amor, és un personatge més que curiós, una alcavota, com aquella Celestina de Fernando de Rojas. Aquesta té malnom «Trotaconvents, puix això és el que fa, cerca parella sexual a capellans i frares anant de cases misterioses a monestirs de casta aparença, quan no treu alguna 'fembra' del bordell i la du als claustres consagrats». Amics meus, tota la història de la humanitat és la història d'una gran hipocresia. L'home ha traït en tot temps doctrines, ideals i ideologies. Però la lletra perviu i l'home desapareix. Per als creients, l'obra divina és perdurable. Hi ha hagut, fins i tot, papes criminals. Però la cadira de Sant Pere ha sabut esperar temps millors. En el fons, el poeta ens vol dir tot això, tot i que ell, essent un monjo amb dignitats, no dubta a posar-se de protagonista a moltes de les seves històries. Una d'elles m'ha semblat literàriament genial, ja que ha sabut unir el seu esperit de l'Edat Mitjana a dues llengües condemnades a conviure en aquella vila de Fita (Hita), a la província de Guadalajara: castellà antic i àrab andalusí.

Heus aquí l'exemple, passat a la nostra parla: «Per tal d'oblidar ma pena, el meu trist plorar/ preguí jo a ma jaia que em volgués casar./ Parlà amb una mora, no la volgué escoltar./ Ella obrà amb bon seny, jo fiu molt cantar./ Digué Trotaconvents a la mora per mi:/ Que Déu te guardi amiga! Us veig a la fi!/ Què és difícil trobar-vos! I com estau així?/ Us propòs un amor nou. Respongué: -Les nedrí-/ Filla, molt us saluda un que és d'Alcalà;/ Us envia un gipó amb aquesta -albalà-/ El Senyor és amb vós, doncs d'això molt hi ha/ Preniu-lo, filla, senyora. Respongué: -Le, gu'alà-/ Filla, Que el Criador us doni plaer, salut!/ No l'hi rebutgeu, dur-ne més no ha pogut/ Us porto bon present, responeu-me -Alaüd-/ Donau-me alguna resposta. Digué la mora: -Ascut!

-Quan ma vella sap que no obtindrà un sí/ Ja veig que només parlo per mi/ Doncs si més no, marxaré d'aquí./ Mogué el cap la mora, i digué -Amxí, amxí!-».

O en altres mots, la mora no es volgué vendre al frare per un gipó. Dels mots aràbics en treim, doncs, «albalà», que és una carta o cèdula reial mitjançant la qual es concedia alguna mercè o es proveïa d'alguna cosa, i, per extensió, document públic o privat. «Les nedrí» significa: No t'entenc. «Le gu'Alà» vol dir: No! Per Déu! Alaüd és «amb amor» i Ascut, «calla», mentre que «Amxí» equival a «ves-te'n».