El 1924, John Broadus Watson, psicòleg de gran prestigi (Greenville, Carolina del Sud, 1878) deixa el món acadèmic per ocupar un lloc d'executiu en una agència publicitària. Considerada psicologia aplicada, la publicitat prenia amb ell nous camins. Després de tota una vida de tasca inacabable, aquest pare de la «psicologia del comportament» moria a Nova York tal dia com avui. Repassem la seva mortal existència.
Després d'estudiar a la Universitat de Chicago, on entrà a formar part del claustre de professors el 1903, aconseguia quatre anys després ser nomenat professor de psicologia experimental i comparada a la Universitat Johns Hopkins. Allà, Watson pogué dur a bon terme experiments extensius de comportament animal i s'interessà pels reflexos condicionats que ja havia descrit Paylov. D'acord amb el punt de vista que «en l'estudi dels animals no hi ha manera de produir motivacions tot fent ús de la introspecció per entrar en l'inconscient; només s'hi pot observar el comportament real», el traslladà a l'estudi de la psicologia humana i la seva posició fou, per tant, diametralment oposada a la de Freud i, també, de les diferents escoles que seguien els ensenyaments pràctics i teòrics del psicoanalista austríac. El 1913 publicava un treball que serviria per fundar l'escola de psicologia del comportament. Creia Watson que el comportament humà era explicable en termes de reflexos condicionats. Segons aquesta proposta, l'herència restava en un paper secundari, i considerava els animals, amb inclusió de l'home, com màquines molt complicades que reaccionaven d'acord amb les connexions de la seva conducta nerviosa, que podia ser alterada o condicionada per l'experiència. Idees, totes aquestes, com diu Asimov, massa extremistes per a la majoria dels psicòlegs actuals, però han tingut la seva importància. En primer lloc han estat com una mena de correctiu per aquells que es declaren ultrafreudians i seguidors de Jung, que «es volen remuntar al món del semimisticisme».
Tanmateix, altres científics, com és Gesell explicaren fora de tot dubte el desenvolupament dels nins mitjançant determinats mecanismes del creixement... Gesell s'interessà primer pel problema dels nins retardats, però ja que el retard és una qüestió relativa, poc a poc es va interessar pel desenvolupament mental dels nins en general. Gesell i el seu grup es ficaren a fons en l'assumpte i feren pel·lícules de més de dotze mil nins per demostrar que el desenvolupament mental era paral·lel al desenvolupament físic del sistema nerviós.
Segons això, la ment era una part més del conjunt de l'ésser humà i no una cosa separada o independent.
Però ni Freud ni Watson, ni Pavlov ni Gesell, deixaven esbargits els camins de la psicologia, on tant manca encara per recórrer.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.