Miquel Ferrà i Martorell21/09/03 0:00
TW
0

Vicenç Blasco Ibáñez (València, 1867-Menton, 1928), gran novel·lista que representa una nova modalitat del naturalisme que és la de les narracions costumistes i descriptives de l'horta valenciana, on retrata i denuncia, com a bon republicà que era, les tristes condicions de vida de la gent humil. Les seves obres, de gran força dramàtica i riquesa plàstica, foren traduïdes a molts idiomes, i algunes d'elles, portades al cinema. I encara avui. El 1906 el Govern francès el nomenava cavaller de la Legió d'Honor i la Universitat George Washington el feia doctor honoris causa el 1920. Cinc anys abans de la seva mort decidí posar en pràctica una de les seves il·lusions de sempre: fer la volta al món.

«Un dels primers matins de la tardor de 1923. Estic assegut en un banc del meu jardí de Menton (Riviera francesa). Arbres, safreigs, arbrissons florits, ocells i peixos, semblen aquest matí totalment diferents als que veig cada dia. Quelcom sobrenatural anima tot el que m'envolta, com si durant la nit s'haguessin trastornat els ritmes i els valors de la vida. El jardí em parla. Això no és extraordinari. També els mobles ens parlen dins les cambres tancades quan ens trobam tots sols, en els moments crítics de la nostra existència. A força de mirar les coses inanimades i els éssers de vida rudimentària, acabam per posar-hi una part de nosaltres mateixos, amb els ulls i el pensament. Llavors, quan les emocions ens fan més petits i hem de menester consell o auxili, aquest món familiar i al mateix temps estrany ens torna de cop el préstec que li vàrem fer, dia rere dia. Gronxen els túnels de rosers les seves flors que acaba d'obrir la primavera d'hivern. Ocells de tota casta sostenen una lluita sonora de piuleig aflautat en les altures de l'arbreda, oasis aeris que els serveixen de refugi contra els aguilons i milanes diürns o les aus de presa de la nit, amagades en la veïna muralla, roja i gegantina, dels Alps marítims. Els peixos coegen inquiets dins l'aigua carregada de sol, com si perseguissin les seves mateixes ombres que es mouen pel fons verdós dels estanys i fonts. Canten els brolladors quan desgranen dins l'aire els seus penjolls de blanes perles. Els ventalls verds de plàtans i palmeres deixen caure les darreres llàgrimes de la rosada matinal. I tota aquesta natura càndida, fresca i pueril com la llum rosada de l'aurora em pregunta a cor:

-Per què te'n vas? Potser no et trobes bé entre nosaltres?

La meva resposta és una ullada sobre la mar violàcia».

I així, a bord del transatlàntic «Franconia», Blasco Ibáñez podrà satisfer la seva curiositat arreu dels Estats Units, Cuba, Panamà, Hawai, Japó, Corea, Manxúria, Xina, Macao, Hong-Kong, Filipines, Java, Singapur, Birmània, Calcuta, Índia, Ceilan, Sudan, Nubia i Egipte.

Podem afegir, com a curiositat, que estant a Honolulú es trobarà amb l'únic espanyol, aleshores, resident a la ciutat. És un artista, cantant, exbaix, Teatre Reial de Madrid, que dirigeix a la capital hawaiana una escola de música: el mallorquí Joaquim Vanrell.