Miquel Ferrà i Martorell18/09/03 0:00
TW
0

Discutíem, l'altre dia, en un animat col·loqui, quin era l'origen històric de cada un dels partits que formen l'espectre polític de Mallorca. Comentàvem les visites que a finals del XIX feren a Palma personatges com Pablo Iglesias, contraposades a les del compatrici, potser excessivament «espanyolista» Antoni Maura. La navegació era difícil, puix en aquella mar de tempestes socials no hi mancaven els taurons, que és com podríem anomenar aquells «cacics» que només creien, a l'hora de la veritat, en la ideologia de la pròpia panxa. A l'ombra dels liberal-conservadors, tan mancats d'amor pels costums, tradicions i identitat de Mallorca com a poble, nasqué tímid, però eloqüent, el «nacionalisme-liberal» i així, tal dia com avui, en el periòdic Las Notícias es podia llegir: «En el vapor que sortí ahir capvespre en direcció a Alger hi anaven gran nombre d'emigrants per trobar a l'Àfrica els mitjans de subsistència que els nega la seva pàtria, Mallorca. Trist espectacle, sempre dolorós, el de presenciar la partida d'aquestes persones que abandonen la pàtria i la llar sota l'empenta de la misèria. «Això significava que hi havia una Mallorca coixa, colonial, mancada de tot auxili extern, quasi dins el feudalisme, puix que llevat dels «botifarres» i alguns sortats indians, la resta era poble que se sentia més que afortunat quan gaudia d'un panet amb oli. L'article que esmentam era comentat en vers en el setmanari La Roqueta i començava així: «Carregada de misèria/ sense feina ni jornal,/ la pobrea afamegada/ fora Mallorca se'n va./ Infantons, homes i dones/ i vellets de cabells blancs/ ses barraques abandonen/ que han habitades tants anys/ I drets damunt la coberta/ de sa barca que ha salpat,/ saluden es qui romanen/ i diuen plorant, plorant:/ Adéu, bella Mallorca! Els teus bracers se'n van,/ se'n van a terra externa: qui sap quan tornaran!».

D'aquesta sensibilitat era el poeta Joan Alcover, fidel a la tradició cultural cristiana, a la llengua pròpia de les Illes i a una ideologia liberal més ampla. Tot plegat, dins un esperit molt mallorquí, majoritàriament tradicionalista, ens duria d'aquell darrer quart del segle XIX als dies noucentistes de Miquel dels Sants Oliver. Són tot això precedents del que actualment coneixem com «Unió Mallorquina?». Ho són tantes altres coses i cosetes que a nivell popular, ja en aquell temps, parlaven de l'orgull de ser mallorquí com a diferenciació del caràcter que defineix el poder centralista peninsular? Retornem al 1887. No feia nacionalisme popular en Pere d'Alcàntara Penya introduint a les escoles infantils aquells contes en la nostra llengua (En Tomeu de Ses Moneies, S'Ermità Melsion, Tres aritmètiques distintes, S'Al·lot de barca, Un lladre fi, etc); I aquelles anomenades «flors de Mallorca d'autors vivents, poesies premiades en els Jocs Florals de Barcelona i que tenien per autors Jeroni Rosselló, Marian Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Guillem Forteza, Victorià Penya, Tomàs Aguiló, Miquel Victorià Amer, Miquel Zavaleta, Ramon Picó, Gabriel Maura, Tomàs Forteza, Bartomeu Ferrà, Josep Taronjí, Mateu Obrador, Jenori Forteza, Manuela Herreros, Margarida Caimari, Jaume Sancho, Onofre Prohens, Joan Baptista Ensenyat... (Qui d'aquests era socialista, anarquista o comunista!); i aquelTrovador Mallorquí, de Joseph Tarongí, canonge xueta, que comprenia els tres llibres:

Records de la pàtria; Llums i ombres i Grans d'ensens, amb notes històriques i filològiques?; I aquella numismàtica balear d'Àlvar Campaner on passava a descriure les monedes de les nostres illes des dels romans al moment que vivia l'autor? Tot això era amor a Mallorca i per tant, nacionalisme. I diré més: Ho era igualment la venda d'aquelles capses amb les imatges de la Mare de Déu de Lluc i de la bandera mallorquina que eren venudes a Can Planells, en el carrer del Sindicat. És clar que sempre es tracta d'un punt de vista força discutible.