Neix a Estrasburg el vescomte Charles de Foucauld. Orfe de pare i mare als sis anys, fou educat, juntament amb la seva germana Maria, pel seu avi matern. Després d'una infantesa en què rebé els estudis propis de l'aristocràcia de l'època, es deixà convèncer pels corrents racionalistes. Ell mateix va escriure, molts anys després, que «als disset anys jo era tot egoisme, vanitat, impietat; no anhelava més que la dolentia. Estava com boig».
I així era, ell i els seus amics, puix que no pensaven més que en viure una existència plena de plaers, exhaurint el present i girant l'esquena al futur. Era el culte pel confort i el luxe. Cremar els doblers i deixar-se dur per la vida fàcil, la «dolce vita» sense compromís ni solidaritat. Ingressà a l'institut dels Jesuïtes de París i s'enfrontà des del primer dia als seus educadors.
No podia suportar aquella exigència d'ordre i disciplina. Mal estudiant, grosser, mal educat, aconseguiria la seva expulsió. Tanmateix el 1878 moria el seu avi i Carles quedava totalment lliure.
Entrava en possessió d'una gran herència, amb només vint anys. Bona part de la seva fortuna es perdrà en llargs viatges i bauxes sense limitacions. Beguda, joc, prostitució. Quan ingressà en l'exèrcit i el feren oficial de cavalleria, tampoc complí amb el seu deure. L'expulsaren als vint-i-dos anys per indisciplina i mala conducta. Però quelcom el canviaria, com un mitjó a l'inrevés. Era una crida estranya, en el fons del seu cervell. Va escriure:
«Durant una dotzena d'anys he viscut sense fe i havia romàs tot aquell temps sense creure ni negar res de res. Em vaig adonar que la meva vida era buida, que no tenia sentit; que jo podia estar amb aparença alegre, exteriorment, però hi havia un sobtat patiment en el meu esperit. No sabia com sortir d'aquell estat; potser m'acontentava a fugir i fugir... Jo obrava el mal però no l'aprovava ni el volia. Sentia un buit massa dolorós, una tristor que mai he tornat a sentir des de llavors. Es tractava d'una tristor que només compareixia quan em trobava sol en la meva cambra...».
Pensà aleshores que la resposta estava en les forces armades del seu país, el servei a la pàtria, i per això, s'allistà en els colonials que lluitaven a Algèria per tal de sotmetre els musulmans rebels. Va conèixer el desert i va conèixer els beduïns del desert. I descobrí, en aquella gent, l'home universal, la germandat de tots els pobles i totes les races. En acabar la campanya algeriana tornà a França. Era l'octubre de 1886. Es dirigí a l'església de Sant Agustí de París quan una força interior, estranya, el féu complir, al cap de tants anys, amb el sagrament de la penitència. En té vint-i-vuit. Encara és ben jove. I decideix de consagrar la seva vida restant als servei dels més humils i febles. Serà l'apòstol dels tuareg. La presència cristiana enmig del poble targuí. Fer escola als infants, guarir els malalts, defensar els indígenes contra els abusos i injustícies de les autoritats colonials... Seria assassinat a Tammanrasset, en el desert, a una dotzena de dies de camell des de la capital. Era el primer de desembre de 1916, mentre Europa patia els efectes de la Primera Guerra Mundial.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.